Injustícia

No parlo de política, llengua o amistat.

Bé d'amistat si que en vull parlar, però d'una forma diferent a la que ho faig habitualment aquí. I és que la vida és injusta. Avui més que mai. Em sento buit, com si m'haguessin tret una part de mi. M'han pres una amiga.

Una d'aquelles amistats especials, amb les que pots estar temps sense saber d'ella, sense parlar-hi o sense veure-la, però que quan hi tornes et dóna la sensació que faci 10 minuts de l'última trobada. Una d'aquelles persones alegres, sempre optimistes malgrat la vida no li hagués posat gens fàcil. Però parlaves amb ella i tots els problemes tenien solució, de tots s'en sortia. I llavors pensaves en les tonteries per les que et preocupaves tu i et feies ràbia i vergonya a tu mateix.

M'has ensenyat molt: a lluitar pels somnis, a viure amb alegria, a valorar les coses més petites; a ser feliç cada moment. Tindré present el teu somriure, la teva vitalitat, la teva mirada; i sobretot les teves ganes de viure.

Aixeco el cap de l'ordinador i tinc una vista privilegiada i alhora trista en aquest moment. Veig St. Elies. La nostra infància. Molts moments que vam recordar diumenge amb algú per qui éres molt especial. Vam obrir una ampolla de vi i vam anar recordant velles històries. Algunes divertides, algunes serioses, però totes per a mantenir en el record. Evidentment vam parlar d'aquell sopar. De l'últim, del meravellós, del perfecte. Va sortir tot bé, molt bé. Va ser una nit preciosa que recordarem per sempre més. Podria estar hores escrivint bones estones, però me les guardaré per mí.

Et trobaré molt a faltar, i t'asseguro que sempre que vegi un cavall (la teva gran passió) pensaré en tu.

Gràcies