Mar de dubtes

Queden dos mesos per definir el meu futur, almenys durant una altra etapa i no sé què passarà. La veritat és que és dura la situació de no saber on treballaré ni on viuré quan s’acabi aquesta etapa. Pot ser que l’etapa s’allargui, però per sobre de tot tinc bastant clar que tard o d’hora s’haurà d’acabar. No sé si serà ara o continuaré, però tampoc tinc clar el què vull. Els projectes professionals on estic valen molt la pena i omplen molt, però n’hi ha prou amb això? Des de fa uns mesos visc de cap de setmana en cap de setmana, exprimint-los al màxim i esperant, en va, que no s’acabin. Fent quilòmetres amunt i avall travessant Catalunya i descobrint Barcelona mica en mica.
Els sentiments tiben, i m’apropen cada vegada més a la meva capital; però a la vegada crec que seria difícil trobar allà, la felicitat professional que tinc aquí. És una mica com haver de triar entre el pare i la mare i no estic preparat per fer-ho.
Si l’etapa aquí s’acaba forçadament, evitaré haver de prendre una decisió; però alhora perdré l’oportunitat de sentir-me realitzat professionalment. Per contra, estaré més proper de la gent a qui estimo, però sé com soc i que necessito sentir-me viu cada dia, sentir que el què faig té una utilitat i saber que faig el què m’agrada i pel què he estat lluitant tots aquests anys.
Si inesperadament continua, seguiré com fins ara, amb alguns lleugers canvis pel què fa a habitatge i implicació amb el país, però fins quan podré seguir així? Seré capaç de seguir prioritzant la realització professional als forts sentiments que cada cop em demanen més atenció?

Preguntes sense resposta, però no per molt de temps.

Senzillament fàcil

Fa uns dies escrivia que tornava a sentir-me bé. Vaig parlar amb un molt bon amic que està en una situació semblant a la meva però diguéssim que en un estadi anterior. Ell sempre havia tingut por de certes coses i li vaig preguntar perquè ara ja no. Em va sorprendre la resposta: “perquè és molt fàcil”.

Hi vaig estar pensant i aplicant-ho al meu propi cas i vaig veure que a mi em passava el mateix. Després d’endur-me alguna trompada important, havia agafat por i m’havia emmurallat els sentiments. Però recentment això ha canviat, sense adonar-me’n m’hi he anat trobant. I la veritat és que està essent molt fàcil. No hi ha complicacions ni coses rares. Només normalitat.

M’hi trobo bé, i m’ho passo genial, clar que fins ara havien estat tant sols caps de setmana de manera que no es podia valorar i era estrany no haver tingut absolutament cap problema. La setmana passada hi havia una prova de foc: marxàvem de viatge junts i sols. Serien 5 dies de viatge més 5 entre les festes de Nadal, i tant els viatges com les festes poden crear certes tensions. El viatge va anar rodat. Semblava impossible però tot va sortir clavat. Horaris, visites, una ciutat encantadora i sorprenent, un Hostel molt acollidor, veure guanyar la sisena copa del Barça amb un aficionat Hongarès que vam “acollir” perquè cridés el gol de Pedro (sense saber-ho pronunciar gaire) al costat nostre. Els banys termals a l’aire lliure, a -15º!! Van ser la nota diferencial, però la resta també va ser perfecte.

Ahir ho parlàvem entre somriures; “no pot ser que no tinguem conflictes!!” Sé que vindran, però també sé que els superarem sense grans problemes. He tornat a creure i a estimar, i no ho deixaré perdre.

Per tu .....

Pocs i mal avinguts

Ahir hi va haver la famosa consulta per a la independència de Catalunya. Va ser un dia intens, emocionant i esperançador. Per diferents motius no vaig poder votar, ja que es requeria empadronament certificat i al estar a Andorra, no el tinc. Aquest fet em va desesperar molt al principi, però avui, al veure les diferents reaccions, potser ho prefereixo.
Gràcies a la caverna mediàtica espanyolista, la consulta no va tenir el suport econòmic, logístic i informatiu dels diferents òrgans de l’administració pública, però tot i això la gent es va organitzar, van ser 18.000 voluntaris que van utilitzar el seu diumenge per ajudar en la causa.
Els resultats son clars: 30% de participació amb un 95% a favor del SÍ.
I aquí comença el merder: des de Madrid es diu que un 30% és un ridícul important i que això vol dir que Catalunya no vol la Independència. Però no havien dit que sortís el resultat que fos, no voldria dir absolutament res ja que no era vinculant??
Per l’altra part hi ha qui diu que ha estat un èxit acollonant tant per la participació com pel resultat. Evidentment estic més d’acord amb aquesta opció, però amb matisos:
En primer lloc ha estat una consulta PRIVADA i sense mitjans logístics dels diferents partits polítics, sense propaganda, amb urnes de cartró i amb voluntaris totalment desinteressats i no OBLIGATS però tot i això amb una il•lusió que ha superat totes les dificultats.
Mentre que a Espanya s’ha menyspreat la consulta, a la resta del món ha tingut una repercussió important, han enviat observadors internacionals i el què han observat els hi ha agradat, ja que s’ha permès votar als immigrants empadronats (fet que en principi anava en contra del resultat desitjat)així com també als joves majors de 16 anys. Per la resta del món ha estat un exemple de consulta cívica d’iniciativa privada.
Fins aquí ha estat un èxit. A partir de què es publiquen els resultats surten les diferents respostes, però no sorprenen les opinions divergents d’Espanya i Catalunya. El què m’ha sorprès ha estat l’enfrontament entre els dos caps visibles de la consulta, Alfons Lopez Tena (Osona Decideix), i Uriel Bertran (coordinadora nacional de la consulta popular). El primer ha declarat que, Osona apart, la consulta s’ha organitzat de forma deficient; mentre que el segon ha intentat posar pau. Sincerament m’entristeix que només un dia després d’un dels dies més importants pel nostre país, surtin els egos personals per sobre del què realment importa: seguir en aquesta línia i anar millorant mica en mica. Tard o d’hora ens hauran d’escoltar.
Per mi els resultats tenen diferents interpretacions. En primer lloc crec que ha votat molta gent que s’ha definit com a independentista pràctic, no ideològic. És aquell que mai havia volgut la independència, però que n’està fart de què ens ataquin constantment, ens retallin l’estatut o els nostres diners se’n vagin a la resta de l’estat espanyol mentre aquí hem de pagar els equipaments. Aquesta gent cada cop es fa sentir més i inclou el vot de l’immigrat entre d’altres.
Per altra part i molt a pesar meu no em crec una consulta amb un 95% a favor d’una opció, encara que sigui la meva. Crec que no s’ha pogut arribar prou a la gent, i que si bé és culpa dels partits partidaris del No que han fet campanya per l’abstenció, als que votem Sí ens ha de servir per interpretar els resultats en la seva justa mesura. Però tot i això tampoc es pot assegurar que el 70% restant voti pel No, ja que hi ha molta gent que no se l’ha creguda des del principi, i sobretot només podien votar 700.000 persones i en aquestes no es pot extrapolar el resultat obtingut; ni a favor, ni en contra.

En conclusió: trobo una gran iniciativa popular on el què s’ha demostrat és que el moviment independentista està molt viu, és capaç d’organitzar-se i de començar actuar amb agressivitat democràtica, mai física.

Visca Catalunya Lliure!!

Despullat

A primera vista semblo clar i transparent com l'aigua. Dic les coses a la cara, expresso els meus sentiments, explico les coses que em passen, no tinc por de parlar del què sigui,...........A primera vista.

La gent que m'ha conegut de veritat, que no és molta, em diu que la meva personalitat és com un castell medieval on la Muralla forta, ostentosa i amenaçadora és l'exterior. Però en el fons per ser tant immensa, té molts punts per on pot ser atacada i acaba caient amb relativa facilitat. Un cop derruïda, pot semblar que el castell ja no té defenses, que ja hi pot entrar tothom sense cap mirament però en el fons em guardo un petit secret. Una senzilla porta, petita però robusta, fins a cert punt secreta ja que la majoria "d'atacants" no saben ni que existeix, que costa molt d'obrir des de fora, és d'aquelles que només s'obra des de dins. Digueu-n'hi d'emergència si ho voleu.

Sembla que aquesta porta s'ha anat desencallant (feia molt temps que restava sense utilitzar) i ara es torna a poder obrir.

I és que per tercer cop he tornat a dir la frase que per a mi significa més, però que a la vegada fa més por pronunciar-la doncs crec que és de les úniques paraules sobretot en Català (els sentiments són en la llengua pròpia) que no et surt si no la sents de veritat.

He tornat a dir "t'estimo".

Vaig tenir por, em va venir un calfred,era com si estés despullat, indefens; però era el què sentia.

Dies i nits d’amor i de guerra

Fa dies que no publico, però no vol dir que no escrigui, al contrari: últimament el meu cap bull de noves sensacions, tant bones com dolentes. El títol de l’article (agafat del títol d’una molt bona cançó de Cesc Freixas que parla de les dues vessants de les relacions) em permet expressar en un sol escrit dues de les coses més importants que m’han passat recentment. Diuen que a la vida tot es compensa.....

Dies de guerra

Fa poc vaig rebre una trucada que em va notificar el què de moment és la pitjor notícia que m’han donat fins ara. No la descriuré explícitament aquí en part perquè em costa molt, però també perquè l’objectiu del blog és desfogar-me i no escampar als quatre vents el què em passa. Estar lluny dels teus no ajuda gaire sincerament i és dur tant per uns com pels altres. M’he menjat molt el cap aquest dies, i el pitjor de tot ha estat parlar amb tu, veure’t derrotat, desesperat. Comprovar que algú a qui admires tant, qui ha estat sempre el teu Tòtem, qui t’ho ha ensenyat tot; de cop et parla trist, decepcionat amb el món per aquesta injustícia. S'em va caure el món als peus. A partir d’aquí, mica en mica les notícies han anat essent millors i entre això i estar tots units com sempre, sembla que ho anem remuntant. Crec que la decisió que has pres és la millor i que amb prudència però també amb optimisme: Tot sortirà bé........

Nits d’amor

Uns dies abans de la maleïda trucada m’encaminava un dijous cap a la capital, amb el cap fet un embolic i amb l’esperança que uns dies a la Mercè m’aclaríssin les idees. I collons si ho van fer!!

Va ser una nit rara, molt rara. Els aconteixements s’encadenàven i jo no sabia ben bé què passava, però no volia parar-m’hi a pensar. Vam tornar a viure a la teva ciutat el què ja haviem passat a la “nostra”, però aquest cop de forma diferent; més tranquils, amb més por perquè ja no tenim edat de fer tonteries, però amb la mateixa complicitat que abans. Sí, he dit por. Por que per una part ens fa anar amb peus de plom, però que també m’ha fet pensar-hi molt i al final decidir que ho vull provar. Sincerament nosé si ens portarà a algun lloc, però tampoc m’ho plantejo. Entenc les pors, a mi m’ha costat uns anys superar-la, però si he de lluitar pels dos, cap problema. Ja n’hem passat unes quantes i més que en vindran. A viure el dia a dia, però n’estic segur un altre cop que: Tot sortirà bé.......

Punt............i apart??

Doncs la veritat és que no ho sé si serà punt i apart o potser punt i seguit. El què sé segur és que és una aventura, un canvi important en la meva vida que no sé exactament on em portarà, però que m'il·lusiona moltíssim. Deixar de banda l'estabilitat, la comoditat, el conformisme i buscar el què realment vols fer a la vida sense pensar gaire en les conseqüències. Córrer a buscar el què vols sense mirar massa enrere. Marxar de Vilafranca un altre cop per anar a un altre país, és veritat que és aquí al costat, però no deixa de ser un lloc amb unes costums, lleis i formes de fer les coses totalment diferents a les nostres. Me n’hi vaig amb ganes, amb moltes ganes de treballar en el què realment he estudiat, d’anar a treballar cada dia amb la il·lusió de què el que estàs fent serveix per alguna cosa, amb el convenciment que amb l’experiència adquirida “a baix” com diuen ells (Catalunya) podré aplicar el què ha funcionat deixant de banda els errors que hem pogut cometre. No sé exactament què em trobaré i sincerament una mica de por si que en fa, però la necessitat d’un canvi com aquest i les ganes de viure una aventura diferent fan que els nervis passin a un segon pla.

M’agraden moltes coses del país; que l’única llengua oficial sigui el Català ja és una bona raó per anar-hi, però també el paisatge, la gent, la puresa,.....etc. fan que no m’hi hagi pogut resistir. Sé que hi hauran moments bons i dolents i estic preparat per gaudir-ne d’uns, i superar els altres amb l’ajuda de la meva gent. Alguns que deixo a Vila i em sap greu (pk va per tu), d’altres que retrobaré allà i uns darrers que són a mig camí i que per tant només canviarà que en comptes de “pujar”, “baixaré”.

No oblido ni retrec res a la meva terra. Ni a Vilafranca, ni a Catalunya; ja que m’han fet tal com soc i defensaré sempre les meves arrels, però ara toca marxar qui sap si per tornar algun dia, si més no, els caps de setmana............. .

Gràcies a tots, els d’aquí, els d’allà i els d’entremig.

Moments

Més que moments hauria de dir "momentazos", però ja se sap: el català correcte......
I és que ahir em van fer un regal que no es pot pagar amb diners: em van regalar un moment. Un moment d'aquells que no t'esperes, que arribes el diumenge després d'un finde intens i penses que ja comença la setmana, que ja hi tornem a ser am la rutina. Però quan arribo algú molt especial em diu que hem d'anar a celebrar el meu aniversari fent una birra. La veritat és que feia pal, però alhora venia de gust una conversa amb la persona que més m'ha comprès sempre. Evidentment arriba tard (no ens enganyem, la puntualitat no seria el teu fort ehh), i per aquelles casualitats de la vida em poso d'esquenes i en la direcció correcte pel què vindria després. Al arribar ens posem a xerrar de les nostres coses; feina, ties/tios, vida en general,...etc. I com sempre no aclarim res però riem una estona. Passada una hora, comença a mirar el mòvil de forma insistent, a fer mirades furtives al voltant que em fan pensar que no li interessa la conversa, però al cap de pocs minuts em pessiguen l'esquena (sort que vas ser tu i no l'altre sonat!!) i em trobo a dues de les persones més especials a la meva vida tot i que fa poquíssim que els conec. Al primer moment no reacciono, ja que veure'ls per Vila s'em fa molt estrany. Ens passem la nit xerrant de tot i de res, rient, explicant anècdotes de la nostra curta però intensa amistat. Acabem la nit anant a predre una copa. Avui no importa el demà, ja dormirem quan puguem, avui és una nit màgica.

Per rematar-ho, avui al acabar la feina a la platjeta en una tarda que tornava a semblar cap de setmana i que amb una sola remullada ha fet oblidar la resta del dia de feina.

Gràcies nanus per baixar, i gràcies, moltes gràcies a tu per fer-ho possible.

P.S: he estat buscant una foto dels 4 o almenys de vosaltres 3, però ha estat impossible. Per tant ja sabeu què toca!! he valorat la opció la impagable foto del bikini d'avui, però me la guardo.....