Amunt!!

Un altre cop havia deixat el blog de banda. No sé ben bé perquè, potser perquè quan les coses comencen a anar bé, la necessitat de desfugar-te disminueix al mateix ritme que augmenten les ganes de fer coses. I no hi torno ara per explicar desgràcies o perquè estigui decaigut, sinó per expressar l'alegria de què un bon colega que s'ho mereix com ningú comenci, per fi, a ser feliç. I és que vam adoptar aquest mètode de comunicació "privat" segurament per falta de temps per parlar tranquilament, però també perquè malgrat ser més públic que una trucada, per nosaltres és com un racó personal on ens trobem de tant en tant.
I apart d'això, reordenant la vida i anant amunt sense fre. De vegades costa adaptar-se als canvis, i han estat molts en molt poc temps, però mica en mica sembla que tot es posa a lloc. Disfrutar a la feina és una cosa que no m'havia passat mai i el simple fet de no mirar el rellotge a veure quan és l'hora de plegar, és una sensació alucinant!! La resta més o menys també va evolucionant i quan tens algú al costat que t'estima, tot és més fàcil. Malgrat de vegades la forma de veure una relació ens pot fer xocar una mica, ho compensa la lluita diària per poder construir alguna cosa junts, en un futur, però des del present. Un altre dia ja ordenaré els pensaments en aquest sentit. avui tot és alegria!!

buit

Doncs sí, ara mateix em sento així, buit. És una sensació molt rara ja que no sé ben bé perquè es produeix. Intueixo però que té alguna cosa a veure amb tornar a marxar d'un lloc una vegada més. I ja en van unes quantes entre Terrassa, Vilafranca, Girona, Vilafranca i ara Andorra. Començo a necessitar estar a algun lloc fixe, però no se ben bé quin serà, no en tinc ni idea. Ara les prioritats han canviat considerablement, però no sé on em portarà això. Ni molt menys ho dic per la relació, de la que n'estic totalment segur i amb la que em sento perfectament, sinó sobretot pel lloc. On acabaré? Quina serà la meva ciutat? Malgrat aquests dubtes, ara torno a la que sempre serà casa meva: Vilafranca.

Pilars de veritat

Crec que mai m’havien passat tantes coses en tant poc temps, és com estar en una muntanya russa creient que tard o d’hora descarrilarà ja que anem massa ràpid, però gràcies a uns quants pilars, la vagoneta es manté estable com una roca.
N’hi ha alguns que no es noten a simple vista, que per ser sincer els tinc una mica oblidats i es mereixerien tot el meu temps ja que sempre han estat allà, sòlids, constants. Un d’aquests ets tu, amb l’únic amb qui podem parlar mitjançant el blog d’un i altre, però que són coses que es queden aquí, que segurament no en parlarem cara a cara, perquè són nostres i perquè no cal. Ja ens entenem i ja sabem el què necessita l’altre.
Un altre ets tu, companya d’aquest viatge des de fa poc. Potser creies que seria un trajecte plàcid, i que et podries recolzar en mi sempre que et fes falta. Evidentment que pots, però per diferents circumstàncies he estat jo qui ha necessitat aquest recolzament. I sempre hi has estat. Sense que fos la teva “obligació” has tret ferro a problemes sense aparent solució, has fet oblidar mals tràngols tant sols amb un somriure, has fet que la setmana es redueixi a l’expectació de rebre un mail teu i a esperar amb ànsia el cap de setmana. No m’esperava aquesta sensació de felicitat plena, de què passi el què passi, junts podrem superar qualsevol cosa. Per tot això, gràcies.
N’hi ha d’altres que sempre hi són i sempre hi seran, alguns de més recents, altres que els sento des del primer dia, que intenten passar desapercebuts, però que quan realment fa falta es deixen notar perquè sàpiga que els tinc al meu costat.
És per això que per molts pals que rebi, em sento afortunat de tenir-vos.

Mar de dubtes

Queden dos mesos per definir el meu futur, almenys durant una altra etapa i no sé què passarà. La veritat és que és dura la situació de no saber on treballaré ni on viuré quan s’acabi aquesta etapa. Pot ser que l’etapa s’allargui, però per sobre de tot tinc bastant clar que tard o d’hora s’haurà d’acabar. No sé si serà ara o continuaré, però tampoc tinc clar el què vull. Els projectes professionals on estic valen molt la pena i omplen molt, però n’hi ha prou amb això? Des de fa uns mesos visc de cap de setmana en cap de setmana, exprimint-los al màxim i esperant, en va, que no s’acabin. Fent quilòmetres amunt i avall travessant Catalunya i descobrint Barcelona mica en mica.
Els sentiments tiben, i m’apropen cada vegada més a la meva capital; però a la vegada crec que seria difícil trobar allà, la felicitat professional que tinc aquí. És una mica com haver de triar entre el pare i la mare i no estic preparat per fer-ho.
Si l’etapa aquí s’acaba forçadament, evitaré haver de prendre una decisió; però alhora perdré l’oportunitat de sentir-me realitzat professionalment. Per contra, estaré més proper de la gent a qui estimo, però sé com soc i que necessito sentir-me viu cada dia, sentir que el què faig té una utilitat i saber que faig el què m’agrada i pel què he estat lluitant tots aquests anys.
Si inesperadament continua, seguiré com fins ara, amb alguns lleugers canvis pel què fa a habitatge i implicació amb el país, però fins quan podré seguir així? Seré capaç de seguir prioritzant la realització professional als forts sentiments que cada cop em demanen més atenció?

Preguntes sense resposta, però no per molt de temps.

Senzillament fàcil

Fa uns dies escrivia que tornava a sentir-me bé. Vaig parlar amb un molt bon amic que està en una situació semblant a la meva però diguéssim que en un estadi anterior. Ell sempre havia tingut por de certes coses i li vaig preguntar perquè ara ja no. Em va sorprendre la resposta: “perquè és molt fàcil”.

Hi vaig estar pensant i aplicant-ho al meu propi cas i vaig veure que a mi em passava el mateix. Després d’endur-me alguna trompada important, havia agafat por i m’havia emmurallat els sentiments. Però recentment això ha canviat, sense adonar-me’n m’hi he anat trobant. I la veritat és que està essent molt fàcil. No hi ha complicacions ni coses rares. Només normalitat.

M’hi trobo bé, i m’ho passo genial, clar que fins ara havien estat tant sols caps de setmana de manera que no es podia valorar i era estrany no haver tingut absolutament cap problema. La setmana passada hi havia una prova de foc: marxàvem de viatge junts i sols. Serien 5 dies de viatge més 5 entre les festes de Nadal, i tant els viatges com les festes poden crear certes tensions. El viatge va anar rodat. Semblava impossible però tot va sortir clavat. Horaris, visites, una ciutat encantadora i sorprenent, un Hostel molt acollidor, veure guanyar la sisena copa del Barça amb un aficionat Hongarès que vam “acollir” perquè cridés el gol de Pedro (sense saber-ho pronunciar gaire) al costat nostre. Els banys termals a l’aire lliure, a -15º!! Van ser la nota diferencial, però la resta també va ser perfecte.

Ahir ho parlàvem entre somriures; “no pot ser que no tinguem conflictes!!” Sé que vindran, però també sé que els superarem sense grans problemes. He tornat a creure i a estimar, i no ho deixaré perdre.

Per tu .....

Pocs i mal avinguts

Ahir hi va haver la famosa consulta per a la independència de Catalunya. Va ser un dia intens, emocionant i esperançador. Per diferents motius no vaig poder votar, ja que es requeria empadronament certificat i al estar a Andorra, no el tinc. Aquest fet em va desesperar molt al principi, però avui, al veure les diferents reaccions, potser ho prefereixo.
Gràcies a la caverna mediàtica espanyolista, la consulta no va tenir el suport econòmic, logístic i informatiu dels diferents òrgans de l’administració pública, però tot i això la gent es va organitzar, van ser 18.000 voluntaris que van utilitzar el seu diumenge per ajudar en la causa.
Els resultats son clars: 30% de participació amb un 95% a favor del SÍ.
I aquí comença el merder: des de Madrid es diu que un 30% és un ridícul important i que això vol dir que Catalunya no vol la Independència. Però no havien dit que sortís el resultat que fos, no voldria dir absolutament res ja que no era vinculant??
Per l’altra part hi ha qui diu que ha estat un èxit acollonant tant per la participació com pel resultat. Evidentment estic més d’acord amb aquesta opció, però amb matisos:
En primer lloc ha estat una consulta PRIVADA i sense mitjans logístics dels diferents partits polítics, sense propaganda, amb urnes de cartró i amb voluntaris totalment desinteressats i no OBLIGATS però tot i això amb una il•lusió que ha superat totes les dificultats.
Mentre que a Espanya s’ha menyspreat la consulta, a la resta del món ha tingut una repercussió important, han enviat observadors internacionals i el què han observat els hi ha agradat, ja que s’ha permès votar als immigrants empadronats (fet que en principi anava en contra del resultat desitjat)així com també als joves majors de 16 anys. Per la resta del món ha estat un exemple de consulta cívica d’iniciativa privada.
Fins aquí ha estat un èxit. A partir de què es publiquen els resultats surten les diferents respostes, però no sorprenen les opinions divergents d’Espanya i Catalunya. El què m’ha sorprès ha estat l’enfrontament entre els dos caps visibles de la consulta, Alfons Lopez Tena (Osona Decideix), i Uriel Bertran (coordinadora nacional de la consulta popular). El primer ha declarat que, Osona apart, la consulta s’ha organitzat de forma deficient; mentre que el segon ha intentat posar pau. Sincerament m’entristeix que només un dia després d’un dels dies més importants pel nostre país, surtin els egos personals per sobre del què realment importa: seguir en aquesta línia i anar millorant mica en mica. Tard o d’hora ens hauran d’escoltar.
Per mi els resultats tenen diferents interpretacions. En primer lloc crec que ha votat molta gent que s’ha definit com a independentista pràctic, no ideològic. És aquell que mai havia volgut la independència, però que n’està fart de què ens ataquin constantment, ens retallin l’estatut o els nostres diners se’n vagin a la resta de l’estat espanyol mentre aquí hem de pagar els equipaments. Aquesta gent cada cop es fa sentir més i inclou el vot de l’immigrat entre d’altres.
Per altra part i molt a pesar meu no em crec una consulta amb un 95% a favor d’una opció, encara que sigui la meva. Crec que no s’ha pogut arribar prou a la gent, i que si bé és culpa dels partits partidaris del No que han fet campanya per l’abstenció, als que votem Sí ens ha de servir per interpretar els resultats en la seva justa mesura. Però tot i això tampoc es pot assegurar que el 70% restant voti pel No, ja que hi ha molta gent que no se l’ha creguda des del principi, i sobretot només podien votar 700.000 persones i en aquestes no es pot extrapolar el resultat obtingut; ni a favor, ni en contra.

En conclusió: trobo una gran iniciativa popular on el què s’ha demostrat és que el moviment independentista està molt viu, és capaç d’organitzar-se i de començar actuar amb agressivitat democràtica, mai física.

Visca Catalunya Lliure!!

Despullat

A primera vista semblo clar i transparent com l'aigua. Dic les coses a la cara, expresso els meus sentiments, explico les coses que em passen, no tinc por de parlar del què sigui,...........A primera vista.

La gent que m'ha conegut de veritat, que no és molta, em diu que la meva personalitat és com un castell medieval on la Muralla forta, ostentosa i amenaçadora és l'exterior. Però en el fons per ser tant immensa, té molts punts per on pot ser atacada i acaba caient amb relativa facilitat. Un cop derruïda, pot semblar que el castell ja no té defenses, que ja hi pot entrar tothom sense cap mirament però en el fons em guardo un petit secret. Una senzilla porta, petita però robusta, fins a cert punt secreta ja que la majoria "d'atacants" no saben ni que existeix, que costa molt d'obrir des de fora, és d'aquelles que només s'obra des de dins. Digueu-n'hi d'emergència si ho voleu.

Sembla que aquesta porta s'ha anat desencallant (feia molt temps que restava sense utilitzar) i ara es torna a poder obrir.

I és que per tercer cop he tornat a dir la frase que per a mi significa més, però que a la vegada fa més por pronunciar-la doncs crec que és de les úniques paraules sobretot en Català (els sentiments són en la llengua pròpia) que no et surt si no la sents de veritat.

He tornat a dir "t'estimo".

Vaig tenir por, em va venir un calfred,era com si estés despullat, indefens; però era el què sentia.