Retorn obligat

Doncs sí, després de 17 dies espectaculars a Malàsia, se'ns han acabat les vacances i hem hagut de tornar, quin remei! El viatge ha anat genial!! El grup ha funcionat molt bé, ens hem entès en tot moment i quan un ja no podia més, un altre agafava el relleu. Les nenes m'han cuidat molt, la veritat i els llocs i experiències que hem visitat i viscut seran inoblidables. Especialment destacable "turtle Island National Park" on vam poder viure com una tortuga posava els ous a la platja i com deixaven anar les cries. També les aventures a Bako, les postes de sol de Kota Kinabalu, l'autenticitat de Sandakan i els monos nariguts i orangutans, o el relax absolut a les illes Perhentian. Anirem recordant els moments i ho anirem païnt. Valoració molt positiva, no té res a veure amb Tailàndia i no es pots comparar ja que malgrat són a tocar, no s'assemblen en res, ni economia, ni religió, ni cultura, ni la gent, ni els paisatges,....res. Dos viatges diferents, els dos amb les seves coses bones i alguna (que costa recordar de dolenta), però sobretot dos grans experiències. On anem al pròxim??? vull marxar ja!!

Evasió!!

Marxem un altre cop, després d'anar a Tailàndia en motxilles i viure una de les experiències més gratificants que mai hagués pogut imaginar, ara marxem a Malàsia. ës difícil superar aquell viatge, ja que va ser tot perfecte, però no vaig amb aquest objectiu. La idea és viure noves experiències, nous llocs, nous moments, amb nova gent, ni millor ni pitjor; diferent. D'entrada marxem a Borneo, un lloc molt més selvàtic que els que hem estat fins ara, i a sobre ens n'anem a passar una nit a una cabana d'un parc nacional!! però quines ganes de marxar!! Aquest temps sense escriure hi ha hagut canvis, molts canvis. I malgrat els generals han estat sempre cap a pitjor (situació política, sous, incendis,...), sorprenentment els personals han estat cap a millor. Ara per fi hi ha una mica d'equilibri en la meva vida, ho necessitava!!Però alhora em cal aquell punt de locura i d'improvització al que ja em dec haver acostumat, i crec que aquest viatge compleix aquestes espectatives. Intentaré escriure des d'allà però no ho puc assegurar, i dóno les gràcies a un colega que també està patint molts canvis i que al fer ell un blog, m'ha fet tornar a escriure. Tranquil nen, que els canvis ho posen tot a lloc, t'ho dic per experiència!!

Amunt!!

Un altre cop havia deixat el blog de banda. No sé ben bé perquè, potser perquè quan les coses comencen a anar bé, la necessitat de desfugar-te disminueix al mateix ritme que augmenten les ganes de fer coses. I no hi torno ara per explicar desgràcies o perquè estigui decaigut, sinó per expressar l'alegria de què un bon colega que s'ho mereix com ningú comenci, per fi, a ser feliç. I és que vam adoptar aquest mètode de comunicació "privat" segurament per falta de temps per parlar tranquilament, però també perquè malgrat ser més públic que una trucada, per nosaltres és com un racó personal on ens trobem de tant en tant.
I apart d'això, reordenant la vida i anant amunt sense fre. De vegades costa adaptar-se als canvis, i han estat molts en molt poc temps, però mica en mica sembla que tot es posa a lloc. Disfrutar a la feina és una cosa que no m'havia passat mai i el simple fet de no mirar el rellotge a veure quan és l'hora de plegar, és una sensació alucinant!! La resta més o menys també va evolucionant i quan tens algú al costat que t'estima, tot és més fàcil. Malgrat de vegades la forma de veure una relació ens pot fer xocar una mica, ho compensa la lluita diària per poder construir alguna cosa junts, en un futur, però des del present. Un altre dia ja ordenaré els pensaments en aquest sentit. avui tot és alegria!!

buit

Doncs sí, ara mateix em sento així, buit. És una sensació molt rara ja que no sé ben bé perquè es produeix. Intueixo però que té alguna cosa a veure amb tornar a marxar d'un lloc una vegada més. I ja en van unes quantes entre Terrassa, Vilafranca, Girona, Vilafranca i ara Andorra. Començo a necessitar estar a algun lloc fixe, però no se ben bé quin serà, no en tinc ni idea. Ara les prioritats han canviat considerablement, però no sé on em portarà això. Ni molt menys ho dic per la relació, de la que n'estic totalment segur i amb la que em sento perfectament, sinó sobretot pel lloc. On acabaré? Quina serà la meva ciutat? Malgrat aquests dubtes, ara torno a la que sempre serà casa meva: Vilafranca.

Pilars de veritat

Crec que mai m’havien passat tantes coses en tant poc temps, és com estar en una muntanya russa creient que tard o d’hora descarrilarà ja que anem massa ràpid, però gràcies a uns quants pilars, la vagoneta es manté estable com una roca.
N’hi ha alguns que no es noten a simple vista, que per ser sincer els tinc una mica oblidats i es mereixerien tot el meu temps ja que sempre han estat allà, sòlids, constants. Un d’aquests ets tu, amb l’únic amb qui podem parlar mitjançant el blog d’un i altre, però que són coses que es queden aquí, que segurament no en parlarem cara a cara, perquè són nostres i perquè no cal. Ja ens entenem i ja sabem el què necessita l’altre.
Un altre ets tu, companya d’aquest viatge des de fa poc. Potser creies que seria un trajecte plàcid, i que et podries recolzar en mi sempre que et fes falta. Evidentment que pots, però per diferents circumstàncies he estat jo qui ha necessitat aquest recolzament. I sempre hi has estat. Sense que fos la teva “obligació” has tret ferro a problemes sense aparent solució, has fet oblidar mals tràngols tant sols amb un somriure, has fet que la setmana es redueixi a l’expectació de rebre un mail teu i a esperar amb ànsia el cap de setmana. No m’esperava aquesta sensació de felicitat plena, de què passi el què passi, junts podrem superar qualsevol cosa. Per tot això, gràcies.
N’hi ha d’altres que sempre hi són i sempre hi seran, alguns de més recents, altres que els sento des del primer dia, que intenten passar desapercebuts, però que quan realment fa falta es deixen notar perquè sàpiga que els tinc al meu costat.
És per això que per molts pals que rebi, em sento afortunat de tenir-vos.

Mar de dubtes

Queden dos mesos per definir el meu futur, almenys durant una altra etapa i no sé què passarà. La veritat és que és dura la situació de no saber on treballaré ni on viuré quan s’acabi aquesta etapa. Pot ser que l’etapa s’allargui, però per sobre de tot tinc bastant clar que tard o d’hora s’haurà d’acabar. No sé si serà ara o continuaré, però tampoc tinc clar el què vull. Els projectes professionals on estic valen molt la pena i omplen molt, però n’hi ha prou amb això? Des de fa uns mesos visc de cap de setmana en cap de setmana, exprimint-los al màxim i esperant, en va, que no s’acabin. Fent quilòmetres amunt i avall travessant Catalunya i descobrint Barcelona mica en mica.
Els sentiments tiben, i m’apropen cada vegada més a la meva capital; però a la vegada crec que seria difícil trobar allà, la felicitat professional que tinc aquí. És una mica com haver de triar entre el pare i la mare i no estic preparat per fer-ho.
Si l’etapa aquí s’acaba forçadament, evitaré haver de prendre una decisió; però alhora perdré l’oportunitat de sentir-me realitzat professionalment. Per contra, estaré més proper de la gent a qui estimo, però sé com soc i que necessito sentir-me viu cada dia, sentir que el què faig té una utilitat i saber que faig el què m’agrada i pel què he estat lluitant tots aquests anys.
Si inesperadament continua, seguiré com fins ara, amb alguns lleugers canvis pel què fa a habitatge i implicació amb el país, però fins quan podré seguir així? Seré capaç de seguir prioritzant la realització professional als forts sentiments que cada cop em demanen més atenció?

Preguntes sense resposta, però no per molt de temps.

Senzillament fàcil

Fa uns dies escrivia que tornava a sentir-me bé. Vaig parlar amb un molt bon amic que està en una situació semblant a la meva però diguéssim que en un estadi anterior. Ell sempre havia tingut por de certes coses i li vaig preguntar perquè ara ja no. Em va sorprendre la resposta: “perquè és molt fàcil”.

Hi vaig estar pensant i aplicant-ho al meu propi cas i vaig veure que a mi em passava el mateix. Després d’endur-me alguna trompada important, havia agafat por i m’havia emmurallat els sentiments. Però recentment això ha canviat, sense adonar-me’n m’hi he anat trobant. I la veritat és que està essent molt fàcil. No hi ha complicacions ni coses rares. Només normalitat.

M’hi trobo bé, i m’ho passo genial, clar que fins ara havien estat tant sols caps de setmana de manera que no es podia valorar i era estrany no haver tingut absolutament cap problema. La setmana passada hi havia una prova de foc: marxàvem de viatge junts i sols. Serien 5 dies de viatge més 5 entre les festes de Nadal, i tant els viatges com les festes poden crear certes tensions. El viatge va anar rodat. Semblava impossible però tot va sortir clavat. Horaris, visites, una ciutat encantadora i sorprenent, un Hostel molt acollidor, veure guanyar la sisena copa del Barça amb un aficionat Hongarès que vam “acollir” perquè cridés el gol de Pedro (sense saber-ho pronunciar gaire) al costat nostre. Els banys termals a l’aire lliure, a -15º!! Van ser la nota diferencial, però la resta també va ser perfecte.

Ahir ho parlàvem entre somriures; “no pot ser que no tinguem conflictes!!” Sé que vindran, però també sé que els superarem sense grans problemes. He tornat a creure i a estimar, i no ho deixaré perdre.

Per tu .....