Canvis Vitals

Nous projectes, noves idees, noves ambicions, nous horitzons, nous amics, bons amics,...etc. No sé exactament perquè ho escric aquí, suposo que perquè necessitava posar les coses clares, en ordre i per molt que hi pensi no aconsegueixo aclarir-ho sinó ho escric i ho esquematitzo. Serà que soc de ciències.
Aquests últims dies he vist com pot canviar la vida en poc temps, com algú et pot fer tornar a il·lusionar, com pots tornar a creure en l'amistat, en la lluita, en la rebel·lió.
Tornar a divertir-me sense fer res espectacular, tenir ganes d'afrontar nous reptes professionals, d'aprendre més cada dia. No fa mandra, gens de mandra. Tot al contrari. Ganes de viure d'aconseguir-ho tot per mèrits propis. De currar-m'ho més cada dia.
I amb totes aquestes divagacions arribo a la conclusió que necessito els canvis per viure. Canviar de llocs, fer coses diferents, improvisar cada dos per tres, no saber què faré demà.

I és que mirant enrere aquest any que s’acaba ha estat frenètic. Canvi rere canvi. Canvi de ciutat, de la meva ciutat. On m’he sentit realment a casa i on he passat els millors anys de la meva vida. On he crescut com a persona, on m’he format, on he fet amics de veritat, gent que sempre ha estat allà quan ho he necessitat i ara sé que això no és fàcil de trobar. Gràcies nanus, gràcies Xavi.

També ha canviat la situació personal. M’he pagat el màster perquè és el què realment vull fer i saber-ho em fa sentir bé. M’he tirat a la piscina sense pensar-m’ho quan he vist una bona oportunitat de canviar per millorar. He estat bé a Valls, han estat uns mesos on he tingut l’oportunitat d’aprendre, i no només professionalment. Gràcies, moltes gràcies Marina, i gràcies Lu.

I m’he hagut d’adaptar a tornar a viure a Vilafranca, i a acceptar que serà casa meva durant uns quants anys. M’he intentat anar implicant mica en mica en diferents temes de la Vila, ja sigui políticament per lluitar contra les injustícies des de la meva humil col·laboració, com també esportivament per posar-me una mica en forma que sempre va bé. També amb el hoquei per poder estar amb els amics, gràcies a tots vosaltres també per “reacollirme” tant bé, i perdoneu si no hi soc sempre, però ja em coneixeu: soc un cul inquiet.

He descobert la definició de la paraula “calma” a Saldes. Al principi reconec que em feia por, però la realitat ha superat les expectatives de sobres. Hi he trobat el relax que necessitava, però també per sorpresa meva hi he trobat bons amics i amigues. Gràcies Albert, Botes, Ju i Nes.

I per últim canvis més importants, decisions que es prenen a consciència i que no han de fer por. Gràcies família.

El nou any es presenta amb molts canvis, que per una part fan por, però per altra motiven molt ja que em permeten dibuixar el meu camí que de moment serà aquí a Vila. Amb la màxima il·lusió per saber-la apreciar, però amb l’objectiu clar a l’horitzó que algun dia tornaré a casa.

no faré més comentaris

Daniel Cirera fa una estona al Minoria Absoluta quan li pregunten per la seva relació amb la direcció nacional: " jo ja porto molts anys en aquest negoci". Negoci?

Paranoia mundial

Avui mirant les notícies surt primer el Chàvez amenaçant com un dictador d’èpoques passades “que si volen guerra tindran guerra”. Mentrestant està pendent d’aprovar un “referèndum” (li poso cometes perquè no em crec gens que sigui democràtic) on proposa que pugui ser elegit indefinidament i adquireixi més control sobre els mitjans d’informació. Això sona una mica dictatorial, però potser és una impressió meva. Per altra part en Bush reuneix en una cimera als caps d’estat d’Israel i Palestina en la qual tothom està d’acord que no servirà de res i que està orquestrada per ell mateix per a poder ser recordat per alguna cosa més que per la guerra d’Irak. Mentrestant a la franja es construeix una carretera amb un mur al mig; la meitat per israelians i l’altra per a Palestins. També mor algun civil palestí dit de passada.

I aquí què passa? Doncs res! De fet passen moltes coses però ningú fa res. Els atacs en contra els Catalans i Catalanes segueixen, sobre la nostra llengua, sobre la nostra cultura i sobretot atacs a la nostra intel·ligència. El bipartidisme d’espanya produeix que en vistes d’eleccions els dos partits majoritaris es dediquin a difamar-se mútuament sense proposar ni explicar res del què volen fer o a proposar mesures inviables que si sortissin elegits no seria possible complir. Fa poc en un atac feixista va morir un noi. Es van convocar manifestacions que ja sabem com van acabar, i que no van servir de gaire ja que les institucions resten importància a l’incident. Es preocupen més per la sentència de la crema de fotos o de les injúries a la corona, que a la resta d’espanya es veu que preocupen més. Podria seguir explicant les coses que m’indignen però em sembla que ja sabeu de què va. El fet és que actualment estic llegint la biografia d’en Gerry Adams (que recomano ferventment tant si s’hi està d’acord com no per a poder entendre millor el conflicte nord-irlandès) i els fets dels anys 50 i 60 m’estan recordant al què ara estem passant aquí. L’intent d’oprimir una minoria, el passotisme de “l’estat”,...etc. Només és una sensació d’un paral·lelisme perillós. Aquí queda.

No amaguis la llengua

Fa dies que no escric. No per falta de temps (que segurament també) o per falta d’esdeveniments que mereixin ser comentats. Segurament és per la falta de sorpresa que em produeixen les diferents “actuacions” recents. He restat immune al teatre entre el Rei i en Chàvez, ho trobava una pallassada més en un món ple d’actors còmics frustrats. També he vist amb certa distància el caos absolut de Renfe rodalies. Indignat si, però també indiferent. La indiferència que produeix el costum. La reiteració d’errors, acusacions mútues, joc polític i utilització del patiment dels ciutadans que han perdut hores de feina o fins hi tot la mateixa feina per culpa de la incompetència de la tristament ja famosa Magdalena, ha fet que m’ho miri tot com aquell qui va al cine o al teatre i s’indigna perquè no acaba com ell hauria esperat o perquè els protagonistes no acaben junts al final. Han aconseguit això tots plegats. Em recorda a una cosa que em van ensenyar a història a l’institut: la vaga japonesa. Consistia en produir molt més del què es feia de manera que hi havia una acumulació d’estocs i l’empresari havia de reduir preus, perdent així diners. Doncs això és el què estan fent; bombardejar-nos a incompetències des de ja fa temps. Ja no recordo per on van començar, però la cosa va continuar amb l’apagada de Barcelona, l’AVE per la Sagrada Família, els trens de Renfe i els diferents forats (quants n’hi ha ja? 14? ) i suposo que seguiran per aquest camí. Perquè els hi funciona. Perquè la gent ho accepta i no protesta.

Però l’última almenys jo ja no l’accepto. El senyor (per dir-li d’alguna manera) Rajoy ha començat de ple la seva campanya electoral prometent reducció d’impostos pels joves, habitatge,....etc (però no era de dretes aquest??), i sense que es noti gaire també ha promès una defensa aferrissada de la llengua Castellana. Ha dit que garantirà que un “espanyol” que té la gran sort de parlar la segona llengua amb més usuaris del món pugui utilitzar-la dins el seu propi país. Evidentment es referia a Catalunya on segons ell i a certs documentals tendenciosos sobre els que ja vaig escriure no es pot parlar Castellà i aquesta llengua contra la que no tinc res en contra (tant sols que no és la meva) està en greu perill. Segueixo recomanant-li que vingui a Barcelona i el coll...... . Ups em traeix el subconscient. Doncs això que quan més ens agredeixin més defensarem la nostra llengua i la nostra cultura ja que és aquesta la que està en greu perill amb polítiques com la seva. Jo la seguiré utilitzant i defensant. M’estimo la meva llengua.

Ja per acabar i com que veig que la ràbia no em deixa expressar de veritat el què sento, utilitzaré un fragment d’una cançó que ho descriu millor. Espero que no t’importi Cesk.

Cada cop que penso, cada cop que parlo,
cada cop que escric ho faig en català.
Cada somriure, cada mirada,
cada cop que estimo ho faig en català.

"I quin mal faig si dic que sóc independentista,
si jo de mal no en sé fer...
I si crido contra el vent i disparo amb les paraules,
i si parlo del meu poble i ressegueixo el bell paissatge,
i si canto els himnes de les nostres esperances,
fins el da que toquem amb les nostres mans
la nostra absoluta llibertat, i més...
I quin mal faig si dic que vull la independència?"

Enamorat....d’una ciutat!

Un cop han passat un parell de dies des de la tornada de Barrakes el temps ha tornat a córrer i la vida ja torna a ser més monòtona puc escriure més en fred els sentiments i sensacions que m’han passat pel cap aquests 9 dies.

Ha estat molt intens en la majoria d’aspectes importants almenys per a mi.

En primer lloc una cura d’amistat; no és que renegui ni molt menys de la gent de sempre, de la gent de Vila, tot el contrari; me’ls estimo moltissim i sempre que ho he necessitat han estat allà i ho agraeixo molt. Però des de que he tornat de Girona em noto diferent, trobo que tinc moltes ganes de fer coses rares, caòtiques, sorprenents, no planejades,...etc. En definitiva que em notava una mica engabiat a Vila i necessitava trencar aquestes cordes i tornar a ser lliure. I he estat lliure amb els amics, perquè hem fet el què hem volgut i quan ens ha donat la gana. Hem anat de festa cada dia, hem pillat tajes (alguns més que altres ehh), hem conegut a molta gent tan sols saludant-la, hem jugat a futbol en calçotets, hem fet sopars de molta gent i també més íntims i sobretot hem parlat molt i de qualsevol tema que ens passés pel cap. Gràcies a tots per aquesta setmana tan intensa: Xavi, Jordi, Kike, Pol, Alberto, Gerard, Albert.

També ha estat una cura d’autoestima personal. No entraré en detalls i sobretot no donaré noms perquè se’m podria enfadar gent. Les que ho han d’entendre ja ho faran.

Un altre dels aspectes importants pels que m’he sentit com a casa és per l’independentisme que transpira Girona per tots els seus porus. Ja no és el fet de cremar fotos o banderes (que van ser unes quantes), sinó pel fet de tenir plena consciència del país i de la llengua, de veure com TOTHOM està orgullós del seu país i ningú se n’amaga. Concerts plens de gent (el d’Obrint Pas va ser impressionant, Boikot, Fiasko,..etc), manifestacions multitudinàries, estelades per tot arreu i ben pocs conflictes amb l’altre bàndol senzillament perquè o no existeix o li fa por deixar-se veure.

Amb l’últim amb què m’he sentit bé és amb el retorn a la “meva” ciutat. M’estimo Vilafranca i sempre serà la meva terra, però Girona em porta el records més bons dels 5 millors anys de la meva vida. El pont de pedra, de ferro, de fusta. La rambla Llibertat, la plaça Catalunya, o la plaça independència. El Call jueu, la catedral, el barri vell, el parc del migdia, Montilivi, el castell de St. Miquel, les Muralles, la Devesa, Fontajau, i tants altres llocs que només recordar el què hi he passat ja sigui amb amics, amb amigues o amb alguna cosa més que amigues se’m posa la pell de gallina.

Vaig marxar de Girona fa un any i mig amb llàgrimes als ulls i la setmana passada al tornar-hi se’m van tornar a humitejar però aquest cop de felicitat. Vaig donar una oportunitat a tornar al meu poble amb la meva gent, però m’he adonat que jo ja no soc el mateix després de viure a Girona. Tinc més horitzons oberts i se’m fa petit el poble que abans semblava fet a mida. La gent és més tancada, un dilluns no et pots plantejar sortir al cine, teatre, prendre alguna cosa, perquè o no n’hi ha o la gent no està disposada a fer coses.

No vull que s’entengui que no m’estimo el meu poble o la meva gent, senzillament em falta alguna cosa que si que trobo a Girona.

Al final serà veritat que Girona m’enamora....

Vilafranca Universal

Avui he anat a Sta. Maria a la presentació d'un llibre. Però no a d'un llibre qualsevol, d'algun escriptor vilafranquí, ni tan sols Català. He anat a la presentació mundial del nou llibre d'en Noah Gordon "el Celler", i ha estat a Vilafranca. L'event s'ha retardat una mitja hora per "problemes tècnics", però finalment ha començat amb una breu actuació dels comediants. Després hi ha hagut els parlaments en un escenari inigualable: fora el Palau Baltà amb Sta. Maria i el Vinseum vestits de gala i el monument dels Castellers com a espectadors d'excepció. Primer ha parlat algu de l'editorial, després el Marcel (alcalde i president del Vinseum) i després el conseller Llena. Voldria fer una pausa aquí perquè, i que consti que no tinc res contra ell, què hi feia el conseller d'Agricultura presentant un llibre? No hauria estat més lògic que vingués en Tresserres? d'acord que el llibre toca el tema de l'agricultura, més concretament de la vinya, però no ho he trobat coherent. Apart d'això l'acte ha estat correcte com també la cobertura mediàtica: Tv3, Catalunya ràdio, Vilafranca Televisió,...etc. Després de les personalitats i abans de l'esperat escriptor ha parlat la presentadora de l'acte afirmant tota orgullosa que a partir d'ara i al igual que ha passat amb el "codi da vinci i París", o la "Catedral del mar" i Barcelona, a Vilafranca vindrien marees de turistes per descobrir els escenaris del llibre. No és que no vulgui un creixement econòmic pel meu poble, però ha de ser moderat i no ens podem tornar bojos. Cautela siusplau.

Finalment ha parlat l'estrella de la nit i deixant de banda que ni ell ni la traducció es sentien gaire bé, ha fet un discurs planer, alabant les excelències de la nostra terra i la nostra cultura.

Ha estat si més no curiós veure una personalitat internacional enamorada de la nostra Vila i m'ha fet recordar que moltes vegades nosaltres no la valorem prou.

Al final de l'acte hi havia els Castellers de Vilafranca i els de Sitges per fer una petita actuació, però no m'he pogut quedar perquè havia d'anar a entrenar.

M'ha agradat que Vilafranca sigui per un cop capital catalana de cultura i no que s'en recordin que existim només perquè un dia l'eto'o va "rajar" de tothom en la presentació d'un cotxe.

" No se mucho de este tema..."

És veritat. Avui en Rajoy ha fet unes declaracions quan se li ha preguntat sobre l’escalfament global on començava dient que “ no sé mucho de este tema...” però afegia que no troba lògic que algú pugui predir el què passarà d’aquí cent anys quan si es consulta els homes del temps no es posarien d’acord en quin temps faria demà a Sevilla. A veure: quina relació se suposa que té una cosa amb l’altra? De veritat que algú que pot ser president del govern Espanyol no sap ni tan sols veure la diferència entre aquestes dues afirmacions? Avui n’han parlat a RAC1 i han fet una comparació molt gràfica: és com si algú diu que si seguim augmentant el número de vehicles, d’aquí uns anys les carreteres quedaran petites, però no pots saber si demà hi haurà cues en una determinada carretera perquè dependrà de si és pont, de si plou, de si hi ha algun accident,...etc. Aquest és un tema candent i més quan ahir es va estrenar (pel satèl·lit) el documental del recent premi Nobel de la pau Al Gore : “Una verdad incómoda” on es relata amb dades i afirmacions la majoria inqüestionables com ens està afectant el canvi climàtic. Independentment de la opinió que em mereixi que li hagin donat el premi Nobel o que en algunes parts sigui tendenciós, sentimentalista i una mica catastrofista, el documental està molt ben fet i les dades estan refutades. Com a Llicenciat en Medi Ambient em sembla que dubtar de què realment s’estigui produint aquest canvi com ha fet el senyor Rajoy és imperdonable. Senyor Rajoy: hauria fet millor si s’hagués quedat amb el “ yo no se mucho de este tema...”.

Tarda teatral

Després d’estar bastant de temps sense anar al teatre per falta de diners o per falta de gent amb qui anar, avui hi he tornat. He anat a veure “cartes d’una desconeguda” amb l’Emma Vilarasau com a cap de cartell però compartint i omplint l’escena amb la Carlota Olcina, Marta Marco i Ivana Miño. El fil argumental no era ni molt menys d’aquells fàcils d’interpretar ja que resumint-ho molt es tracta de les cartes que li escriu una dona al seu enamorat que no en sabia res d'aquest amor ocult i que les rep quan ella ha mort. Ja esperava una actuació estel·lar de l’Emma Vilarasau però no per això m’ha decepcionat; tot el contrari ha omplert l’escenari com mai i imposa una presència que et fa estar pendent de cada escena. El què no m’esperava tant era el grau de complicitat adquirit entre les quatre actrius i més tenint en comte que totes feien el mateix paper, explicaven les cartes cada una en una etapa de la vida de l’enamorada, com si les estigués llegint l’escriptor al qual anaven dirigides. Aquest Bodeville consistia en què començava la frase en l’etapa jove i la contestava l’etapa madura. Era com una conversa amb un mateix però amb les visions de quan s’és nen, jove, adult i gran. Diferents situacions drmàtiques m'han fet posar els pèls de punta degut a l'intensitat de l'interpretació. Explicaven un temps passat i el podies veure, t'ho creies, t'ho imaginaves clarament. És una història d'amor, però d'amor pur, intens i diferent. És difícil d’explicar així amb paraules i el millor és veure l’obra. Si en teniu l’oportunitat aneu-hi no us defraudarà.

En fi que aquest cap de setmana a diferència de molts altres el dia més interessant ha estat el diumenge. En comtes d’estar dormint, passant la ressaca o mirant tota la programació esportiva del dia, m’he llevat d’hora i he passat el dia a Barcelona. Molt bon dinar, bona conversa i sobretot una bona, molt bona obra de teatre.

Més agressions al territori

Aquesta setmana a la web de CUP-Vila es fa ressó de la següent notícia:

"Recentment hem pogut conèixer la proposta de projecte enviada pel Ministerio de Fomento en la qual es preveu la creació de tres zones de peatge a les entrades del nostre municipi, Vilafranca del Penedès. Aquest projecte representa una nova agressió vers el territori i un greuge comparatiu cap a la població de la vegueria Penedès, en concret la de Vilafranca, en la utilització de l’autopista AP7. L’eliminació del peatge de Martorell - prevista en el projecte- no representa un pas cap a l'alliberament d'aquesta via de comunicació, sinó tot el contrari, representa la culminació i consolidació del sistema de pagament de l’autopista del Mediterrani per part de la població del nostre territori."

Aquest n'és un petit resum (podeu trobar tota la notícia a la web de CUP-Vila), però representatiu del què pot significar aquest projecte. En primer lloc des de l'Ajuntament s'ha intentat retardar la publicació de la notícia al màxim tot i que en tenien constància des de feia temps. Per altre part i com ja s'ha dit, el projecte significaria pel Penedès tornar enrere uns 20 anys. No només no es trauria el peatge sinó que es traslladaria a totes les entrades a la vila. Seria un estil La Roca del Vallés on segons d'on vinguis pagues una quantitat o una altre. Per posar un petit exemple ara podem anar fins a St. Sadurní per autopista sense pagar, cosa que amb el nou projecte no podrem fer. Un altre exemple important pels que treballem cap al Sud: ara de Vila a Valls ( per posar un cas que em toca de prop) per autopista es paga un peatge segons d'on vinguis i on surtis. En aquest cas és de 2,50€. Si s'aplica el nou projecte es pagaran dos peatges amb el cost addicional que això significaria.

Però aquest no és ni molt menys el pitjor del nou projecte. Sabeu què hi ha als voltants de les 3 entrades de l’autopista a Vilafranca? Evidentment: vinyes. I per crear un peatge a cada entrada no es pot fer amb els carrils que hi ha actualment. Segons diu Foment n’hi hauria d’haver uns 4 per sentit o sigui 8. Actualment n’hi ha un o com a molt dos, per tant no s’ha de ser un geni per deduir que els que falten s’hauran de construir de nou amb les expropiacions i pèrdua de sòl i identitat que això significa.

No he pogut veure el projecte i per tant no sé si hi consta un estudi d’impacte ambiental o un pla de recuperació pels terrenys afectats però suposo que un ministeri no s’haurà equivocat en aquest fet (també podria ser).

En conclusió: ja fa temps que s’està dirigint la política des d’estaments que no saben ni on és el terreny que estan ordenant o la carretera que volen construir. Ha passat amb l’AVE per la Sagrada Família a Barcelona (que resulta que ara no és el millor traçat) i segueix passant a diferents localitats Catalanes que veuen com des de Madrid decideixen què és el millor pel seu poble. Hi ha més exemples ,com la MAT a Bàscara, i n’hi seguiran havent si no fem alguna cosa per aturar-ho. De moment per adherir-vos-hi podeu enviar un correu a infoupvila.cat .

Carod Show

Ja he escrit molts cops la meva opinió sobre Josep Lluís Carod-Rovira, he criticat el seu canvi de discurs després del primer govern tripartit per poder tornar a entrar-hi i trair els que aspiràvem a un govern nacionalista. En l’últim escrit també em vaig queixar de les seves declaracions a Frankfurt on deia que “ és més fàcil canviar-se la camisa a la política que en els castells”.

Després d’això hi va haver la patinada de Venecia 2009 i la conseqüent dimissió frustrada d’en Bargalló. Començava a semblar un circ tot plegat.

Ahir al programa “tengo una pregunta para usted” de TVE1 esperava veure dues possibles opcions. O un linxament públic si en Carod es decantava per la seva versió independentista com ja va passar en un altre programa d’una cadena nacional privada amb un regidor de la CUP. L’altre opció era que optés pel discurs tebi al que ens té acostumats últimament.

Doncs ni una cosa ni l’altre: en Carod va optar pel discurs més o menys radical i independentista dels seus orígens però per sorpresa meva el linxament no va ser tal. El programa va ser una mica més democràtic que d’altres en els que veus que tot va cap a una mateixa banda i per un cop m’agradaria reconèixer que la cadena pública espanyola va realitzar un esforç perquè la gent que preguntava fos representativa de totes les idees, també la independentista. Ell anava responent preguntes i jo em sorprenia cada cop més perquè argumentava totes les respostes però sempre defensant l’independentisme. I és per això perquè mal que em pesi i per un cop l’haig de felicitar. Potser molta gent no hi estarà d’acord, però trobo just que si sempre el critico/critiquem quan canvia de jaqueta constantment o diu alguna bajanada, si un sol cop l’encerta també s’ha de dir.

Un dels millors moments del programa va ser quan una dona li van dir “José Luís “ i ell va respondre que es deia “Josep Lluís”, la dona en qüestió (amb estètica pepera) es va defensar dient que no sabia Català i ell li va respondre que “ si ustedes en 300 años desde el 1714 hasta ahora no han aprendido siquiera a decir Josep Lluís pero en cambio saben decir Schwarzenegger o Shevernatze, ustedes tienen algún problema, no yo”. A sota poso el link del vídeo sencer, val molt la pena.

Vídeo Carod-Rovira a "Tengo una pregunta para usted".

Malgrat això no soc tant estúpid com per creure-me’l per tercer cop consecutiu, i és que a mesura que s’acosten les eleccions i des de que l’espai electoral independentista ha quedat desert, els dos partits d’àmbit nacional que s’hi han acostat una mica (CiU i ERC) s’han adonat que apropar-s’hi els podria donar vots que també eren vàlids. Tant uns com altres intenten captar aquest vot perquè saben que no hi ha ningú que ens representi, almenys en eleccions generals (evidentment) o Catalanes.

Actuació.....ploítica

Avui he estat veient el quarts de nou per saber com havia anat l'actuació castellera de Frankfurt amb els "meus" verds i la...Vella. L'actuació en sí ha estat bastant bé, les dues colles han plantat bons castells tot i que la foto amb el gratacels al fons quedava una mica estrany ja que estic acostumat a veure una plaça tancada. Castells de 8 a Frankfurt, els verds molt bé i la Vella que comença a empènyer fort. A veure si la temporada que ve s'iguala tot una miqueta.
Apart de la diada en sí, al programa li feien una entrevista al Carod Rovira i no se li ocorre res més que dir "que és més fàcil canviar de camisa a la política que als castells"!!! i ho diu ell!!! és que m'he indignat molt!!! En fi, que tenim el què mereixem!!

Personal i Intransferible

En el cap de setmana on semblava que tothom estava a Frankfurt jo vaig decidir marxar també, però més a prop....o potser més lluny. Necessitava evadir-me de tot, pensar molt però també estar hores sense fer-ho, donar-li voltes a moltes coses però de vegades en línia recta, acceptar els canvis...canviant.

Vaig marxar cap a Saldes (Berguedà), sense cobertura mòbil, sense internet, sense televisió (voluntàriament), però amb amics, converses, passejades, bolets (pocs), i també una mica de festa que sempre va bé.

Vam decidir pujar al refugi d’Estasén pel camí més llarg i amb més desnivell. S’hi podia arribar amb cotxe casi bé fins dalt, o també per altres “PR” més fàcils però la qüestió és marcar-se un repte una mica interessant, que valgui la pena aconseguir-lo malgrat de vegades pugui estar ple d’entrebancs.

Començo a necessitar pujar cada cap de setmana, com una droga que et va posseint poc a poc. Mica en mica vaig apreciant cada racó, cada arbre, cada roca.... però sobretot és la gent la que em fa sentir com a casa tot i haver acabat d’arribar.

En fi: pensaments embarbussats d’una tarda de diumenge que segurament no caldria penjar al blog però que el fer-ho m’ajuda a aclarir-los.

Fira.....mediàtica?

Avui comença la fira del llibre de Frankfurt. És una gran oportunitat per mostrar al mon el què és la nostra cultura, com som independentment del què diuen de nosaltres aquells que no saben ni quina llengua parlem. Però sabem el què hi anem a fer a Frankfurt? Portem unes setmanes parlant-ne però no li hem donat la importància que mereix. Hem estat discutint si els escriptors Catalans però que escriuen en Castellà hi havien d’anar. Potser soc jo però és que ho trobo molt fort. Si es parla de literatura Francesa tots tenim clar que estarà escrita en Francès per molt que a França també es parli, per exemple, Català. Com a representació de la cultura també hi van els Castellers ( no vull dir els verd, que no se m’enfadin els de la Vella), doncs posats a dir bajanades perquè no hi van els toros? A Catalunya per molt que ens pesi encara es fan “corrides”. Oi que no se’ns acudiria mai?? És que realment no entenc quin debat hi ha.

Doncs només hem estat parlant d’això en comtes de destacar que la fira més important del sector ens hagi convidat reconeixent així, encara que amb la boca petita, que tenim una cultura pròpia independent de l’estat del que formem part per obligació, no pas per sentiment. Encara no entenc com ens han pogut permetre aquesta clara manifestació de què estem molt més propers de ser un estat propi que una simple comunitat autònoma (jo fins que no comenci la fira encara no m’ho creuré).

Els nostres polítics s’han estat discutint per qui hi havia d’anar i al final el país quedarà en mans del conseller d’economia Castells, el quart en la successió de poder!! Estic d’acord en què hi vagi el president per donar-hi la importància que realment es mereix. També amb la presència del conseller de cultura Tresserres, que apart de què és la seva responsabilitat fins ara s’ha mostrat prou competent. Per últim crec encertada la presència de Bernat Joan, de la secretaria de política lingüística de la Generalitat, que en una entrevista al minoria absoluta de Rac1 declarava algunes de les coses que aquí he exposat (us recomano l’entrevista).

Però què hi fan Saura i Carod ? Prefereixen sortir a la foto de Frankfurt perquè no es pugui dir que ICV i ERC no hi eren o que té més pes al govern el PSC que no pas comandar el país? O és que no volen ser a Catalunya el 12 d’octubre per por de què se’ls pugui relacionar amb les diferents manifestacions de Catalanitat que s’han convocat?

Això si que és política de proximitat.

Pacte "Nacional" per l'Habitatge

Avui s’ha aprovat el PNH, oi que recorda al Pla Hidrològic Nacional?, doncs es tracte del Pacte Nacional per a l’Habitatge. S’ha aprovat però amb el vot en contra de CiU argumentant que no estan d’acord amb un article del pacte que proposa que es puguin expropiar els pisos que portin molt de temps buits. Evidentment s’han d’estudiar bé les mesures proposades, el pressupost que s’hi assigna ..etc. però en un principi trobo necessària una política d’habitatge ferma per a donar solució al principal problema social actual, però no estic d’acord en l’esperit del pacte ja que segons han explicat es fonamenta en construir nous pisos en comtes de rehabilitar els que ja hi ha. Aquest fet planteja dos problemes: per començar segueix amb la tendència general de crear de nou abans que restaurar, evitant així que els barris vells de les ciutats cobrin vida amb nova gent, sobretot jove fet que implicaria la millora de la vida de barri. En comtes d’això es promociona molt més la construcció de nous blocs, més alts, als afores de les ciutats on només hi ha formigó i els inquilins no s’impliquen amb la ciutat que els acull.

Per altra part el consum excessiu de sòl fa que cada cop ens quedi menys territori i falti menys per anar assolint el continu urbà que ja existeix en zones fortament humanitzades com el litoral o la zona metropolitana i que fa que no hi hagi connexió entre els diferents espais naturals.

Crec que quan s'aprovi la llei s'hauria de tenir més en comte on es vol anar. És evident que només rehabilitant no s'hi arriva, però tampoc cal construir-ho tot de nou. Tot i així i a l'espera de l'aplicació estic d'acord que era necessari.

Ordenació territorial o especulació desordenada?

Fa poc que he començat a treballar a Valls, i malgrat Vila sempre serà el meu poble, li estic agafant estima a una ciutat nova.

Al arribar-hi fa 6 mesos encara amb mentalitat d'estudiant el primer que vaig observar una planificació urbana molt descompensada. Un barri vell amb molt d'encant però sense projectes de restauració de patrimoni cultural. Edificis que en la seva època deurien ser elegants, ara ruïnosos i bruts i tant sols obres a nous edificis que no lliguen gens amb el to que hi ha ara. Per altra part uns afores on només hi havia un descans del continu urbà a la zona de Ruanes on hi ha vinyes, avellaners, garrofers,..etc. Al saber que es dissenyaria el nou pla general em vaig esperançar una mica en què es pogués ordenar una mica la ciutat i per curiositat professional em vaig interessar més pel tema.

Però recentment he sentit rumors de què el què es pretén dur a terme amb el nou pla general és precisament una macro-urbanització de la zona de Ruanes amb un parc verd (no gaire diria jo) apart de seguir devaluant el casc antic. Si les coses a l’ajuntament s’haguessin mantingut com fins ara l’oposició hauria pogut evitar-ho, però amb el nou pacte de govern sociovergent sembla clar que el què pretenen és repartir-se el pastís entre les dues caps de llista.

Ja sé que és predicar al desert, però em sembla una vergonya que tothom sàpiga el què passarà i no es pugui fer res per evitar-ho. Ja sé que és el sistema polític que tenim, però en aquest no diu enlloc que l’especulació urbanística vagi amb el càrrec.

Surrealisme electoral

S’acosten les eleccions i es nota!!

Avui al parlament s’ha donat un d’aquells casos que podien ser l’argument d’una pel·lícula, però d’una d’aquelles tant dolentes que en teoria són d’humor però que més que riure et fan plorar. I és que Convergència ha presentat una proposta perquè en el consorci que gestionarà la nova T-sud ,que OH SORPRESA ha anat a parar a Ibèria, hi hagi una majoria Catalana. Doncs resulta que el govern n’ha pactat una altra que és casi bé idèntica. Han intentat convèncer a Convergència que retirés la seva però aquests no han cedit. S’ha votat la dels convergents i només l’han votat ells. Posteriorment el govern ha presentat la seva i convergència hi votaria a favor. Només faltaria!!

Semblava un carrera d’obstacles on entre uns i altres s’anaven fent caure i el premi final era sortir a la foto i a la vegada aconseguir una bona posició de sortida per a la campanya electoral. Molt surrealista tot plegat.

A nivell espanyol també s’està donant aquest fet: les Joventuts Socialistes (PSOE) han publicat un vídeo on es ridiculitza un “pijo” (s’entén que del PP) que no respon cap pregunta correctament en un fingit concurs de televisió i demostra una desmesurada admiració per l’ex-president Aznar. Us poso el link a continuació:

vídeo joventuts socialistes

Independentment de l’opinió que li mereixi a cadascú el vídeo o de què la finalitat sigui promoure l’educació per la ciutadania crec que és una aposta clara per atacar clarament el PP.

I què ha fet el PP? Doncs apart de defensar-se dient que no son un partit de “pijos” sinó de treballadors, ha entès que per guanyar les eleccions depèn de Catalunya i s’ha preguntat contra què protestem i s’ha posat al costat nostre. De moment el seu president ens ha vingut a veure i el primer que ha fet al arribar a Barcelona és declarar que el traçat de l’AVE pel costat de la Sagrada Família no és el millor. Ara que és casi impossible parar-ho?

Qui sap, potser en la seva propera visita a Girona es declara antimonàrquic per solidaritzar-se amb nosaltres, o fins hi tot ens podria regalar la independència i deixar-nos en pau.

En un altre ordre de coses però amb suficient relació amb el tema, l’audiència nacional s’ha “cagat” a les calces i ha deixat en llibertat previ pagament d’una multa als altres 9 imputats per la crema de fotografies del rei. Des d’aquí teníem clar que se’ls podia escapar de les mans aquesta fanfarronada i s’està confirmant. Però no ens enganyem, això ha estat només la punta de l’iceberg, hem de seguir protestant contra les injustícies.

Segurament es seguiran produint actes d’electoralisme, per sortir a la foto que la majoria de cops es quedaran en falses promeses.

Tinc els mateixos ideals que la majoria dels meus companys independentistes, els mateixos objectius per al meu país. Fins hi tot els mateixos sentiments de ràbia, repulsa i molt sovint també odi als que son tant pobres en idees que es dediquen a atacar-nos pel sol fet de divertir-se veient el linxament públic al qual ens sotmeten. Però el què segurament em manca és l’estètica d’acord amb els estereotips independentistes. Realment és tant important? Té més significat portar Catalunya a la samarreta que tenir-la incrustada al cor?

Vaig a les manifestacions, concerts, actes públics,..etc. i em sento com un espècimen rar que acaba d’arribar al zoo i és diferent a tots els que hi habiten.

Segurament molts no hi estaran d’acord, però no per això deixaré d’expressar la meva opinió: s’ha creat una idea de com ha de ser un independentista que a vegades priva a la gent que no té la mateixa estètica però que opina igual d’involucrar-se més en la lluita. No en dono la culpa a ningú només exposo coses que em passen pel cap.

Malgrat tot seguiré lluitant pel meu país.

Immigrants i Catalans

Algú va veure l’entrelínies d’ahir? Jo el vaig trobar molt representatiu del país que tenim.
Per una part immigrants del Marroc, de Guinea, de Mèxic que s’emocionaven al sentir els segadors, que parlen perfectament la nostra llengua, que han entès la nostra història.


En un altre extrem una enquesta a la població “autòctona” (vull creure que objectiva) on s’observa que no es creuen que gent que ha vingut de fora pugui estimar-se aquest país tant com qualsevol de nosaltres. Algunes fins hi tot ho afirmaven en Castellà sense cap mena de vergonya.

També s’observava com en Saoka ( a la foto) anava a comprar el diari en un quiosc i el dependent l’atenia en Castellà malgrat ell s’hi dirigia en Català i ni la presència de les càmeres de TV3 el feien canviar de llengua. Segurament no en sabia, ja que en aquest país amb entendre-la ja n’hi ha prou.

M’ha agradat el programa perquè exposa alguns dels problemes que fan que Catalunya resti estancada. En primer lloc gent que es creu més Català que ningú i sobretot amb més dret de decidir què vol dir això. I és que per ells de Català s’hi neix. No fa falta fer res més, ni sentir-ho ni lluitar pels nostres drets ni tan sols fer ús de la nostra llengua.
En segon lloc gent que ha arribat a Catalunya fugint del seu país i que hi ha trobat un lloc on poder viure, en alguns casos una feina, i en no tants casos un respecte i bona acollida. Degut a això senten Catalunya dins el cor i intenten participar en tot el què poden malgrat, i aquí ve la paradoxa, en molts casos no poden votar.
Segurament podia semblar una mica demagògic, però malgrat ser escèptic amb els mitjans de comunicació el programa “entrelínies” ha adquirit prou prestigi com per a poder-hi confiar.

Re-corrent la vida

Torno a escriure al blog perquè ho necessito. Perquè m’ha costat decidir-me a expressar sentiments, opinions i inquietuds públicament (fotolog apart), però algú em va donar l’empenta que necessitava en aquell moment i ara és com si m’ho fes a sobre.

Avui he tornat a sortir a córrer, però ha estat diferent dels altres dies. M’he tornat a trobar amb els meus camins, amb les meves vinyes, amb el meu poble. Però avui la música de l’mp3 ha anat d’acord amb el ritme necessari de cada tram, però també amb el ritme que requerien els meus pensaments. En una hora he recorregut Vilafranca un altre cop i també m’he recorregut a mi mateix. Els esdeveniments d’aquest darrer any, d’aquests darrers dies i d’avui. M’estic tornant a sentir lliure un altre cop. Lliure per expressar-me, lliure per escriure tot el què sento, lliure per córrer més i més. I observar com s’està modificant la vila amb les grues imponents que s’aixequen per tot arreu impassibles davant la presència dels vianants que reclamen en silenci alguna illa verda enmig de tant formigó. I m’allunyo de la “civilització” pels camins de terra per a poder observar millor el meu poble i respirar una mica d’aire una miqueta més pur. Paro enmig del no res al costat de l’autopista i m’entretinc amb les olors que desprenen les vinyes. Torno per la carretera de Moja i me n’adono que queda ben poc per conquerir el poble veí, ja gairebé ens toquem, i ho reafirmo a l’endinsar-me al bosc de rotondes noves de trinca de la Girada on encara hi recordo la presència de vinyes no fa tants anys. Al mateix temps a l’mp3 sona el Cesk amb “el camí cap a nosaltres” i baixo el ritme. I penso en la lletra i en el seu significat per mi. Segueixo el meu camí.

Referèndum tampoc??

Juan José Ibarretxe ha proposat de fer un referèndum al País Basc. Una consulta popular democràtica que el president del govern José Luís Rodríguez Zapatero ha denegat dient que s’ha equivocat de segle, de país i de govern mentre la vicepresidenta del govern assegurava que això eren només deliris. Els deliris els tenen els bojos? No ho tinc clar.

I és que un intent d’utilitzar els instruments democràtics per conèixer l’opinió d’un poble tot ha desencadenat en una politització dels esdeveniments. En primer lloc pel moment escollit per Ibarretxe que és clarament sospitós d’electoralista, però també en l’oposició al govern que no ha tardat en pronunciar-se utilitzant el seu discurs bicefàlic amb dues línies d’investigació: “ la culpa és d’ETA “ o “ la culpa és del govern”.

D’altres més radicals però incapaços de donar la cara ja han fet sortir l’article 8 de la constitució. Aquell dels tancs al carrer que tants problemes va ocasionar a en Joel Joan per declarar-se’n enemic.

Podem intentar combatre les injustícies i els atacs no amb mentides com ells sinó amb els arguments i la paraula, però si també ens neguen les eines democràtiques per a fer-ho no ens deixen gaires sortides.

Llibertat violada

Ja fa un cert temps que estem patint diversos atacs a la nostra cultura, a la nostra llengua, al nostre orgull. Clarament orquestrats sempre en la mateixa direcció i dissenyats per a poder rebaixar-nos com a poble.

Ho van provar amb reportatges tendenciosos sobre l'ús del Català que no tenien cap tipus de rigor periodístic i evidentment tampoc es van molestar a contrastar les dades ni que fos per ètica professional. Tots sabem que seríem capaços de fer el mateix reportatge a la inversa. Quants cops hem hagut de canviar de llengua en territori Català perquè no ens entenien?

També van orquestrar una campanya de boicot als productes Catalans, fent creure a tots aquells que pobres no tenen capacitat de jutjar per ells mateixos el què els diuen els que els representen, que era el millor per Espanya. Que intentar ofegar econòmicament a la comunitat autònoma que aporta més a la resta de l’estat era patriòtic.

Han anat omplint de mentides els mitjans de comunicació per desprestigiar-nos i malgrat això la nostra resposta ha estat tímida perquè encara veiem una espurna d’esperança en la democràcia i en què tard o d’hora se’ns restaurarien els nostres drets.

Però tot al contrari: veient que els ignoràvem han anat més enllà. Ens han violat el més preuat que podíem tenir, la llibertat. Van començar amb la portada d’ “el jueves” on no entraré en valoracions personals sobre el respecte a la corona, que cadascú cregui el què vulgui, però algú troba democràtic que no es negui la llibertat d’expressió quan és precisament la insígnia d’aquest tipus de sistema polític?

Per últim i on volia arribar els suposats atacs i injúries a la corona Espanyola per la crema d’una fotografia del rei. S’ha parlat molt sobre el tema i ni molt menys em considero un expert, però el que sí em considero és un fervent defensor de la justícia que pel què he vist no va necessàriament lligada a la democràcia. Per defensar-se un cop els ha explotat a les mans ens diuen que els empara la llei. I tenen raó i precisament el debat s’ha de centrar aquí. És just, lògic, democràtic o com es vulgui dir que per cremar una fotografia et puguin processar i la pena sigui de fins a dos anys de presó? Segueixen dient que només compleixen la llei. D’acord doncs. L’estatut és una llei orgànica i malgrat ja fa temps que es va aprovar ( recursos apart ) els pressupostos que s’hi detallen no es van aplicar fins ara fa un mes on tots es felicitaven per haver-ho aconseguit. Quina és la pena per no complir aquesta llei? La veritat és que ho desconec però no se l’han aplicat. Així podríem seguir amb l’especulació urbanística, les pujades de sous, el tràfic d’influències,....etc.

Està demostrat que no tots juguem al mateix joc o en tot cas no amb les mateixes normes perquè com deien aquells “ si és cert que som iguals davant la llei, perquè collons jo mai podré ser rei”.