dicotomia vermella

Avui ha jugat espanya, ha guanyat Rússia i ja està a la final. M'he sentit estrany. Evidentment el cor i els sentiments em fan odiar la selecció espanyola, però la meva passió pel futbol em feia voler que guanyés el millor equip, el que fa bon futbol. L'altre dia contra Itàlia ja em vaig començar a sentir així. No podia anar a favor d'Espanya, però tampoc a favor d'una selecció que no sap què és jugar a futbol, que basa el seu joc en únicament en destruir el del rival i en la permissivitat dels àrbitres.
I he estat pensant i semblava que el meu cervell es dividís en dos. Per acabar-ho d'adobar els jugadors no em produeixen tanta repulsa com els d'altres espanyes (exceptuant Ramos o Marchena). Llavors què és el què em fa odiar la selecció espanyola? Després de pensar-hi he arribat a la conclusió que el què odio realment és el què la "roja" representa. Banderes amb toros, àguiles, creus gammades,....etc. Disfresses de torero, guàrdies civils i pallassades vàries. Professionals del periodisme (ja sigui ràdio, televisió o premsa) que es tornen bojos i deixen de banda la seva enteresa, frases mítiques com la de Camacho al guanyar Itàlia als penals: "diós existe y es español" i tot el què representa de petards al carrer, bandalisme, hooliganisme. Jo ho resumiria en quillisme. Esperit anti-qualsevolquenosentilaselecció. No poden, no els entra al cap que algú no pugui sentir-se representat per aquesta selecció. Tampoc ho han intentat mai.

En definitiva, he arribat a la conclusió que si algun dia (que realment crec que si) aconseguim tenir la NOSTRA selecció no ens faria tanta ràbia l'altra. Crec que en un partit com el d'avui si per exemple Catalunya hagués quedat eliminada, segurament no hauria anat en contra espanya, ja que segurament hi jugarien jugadors del Barça (Iniesta?), exactament igual com anàvem amb Holanda quan hi jugaven molts jugadors del Barça. Evidentment els enfrontaments Espanya-Catalunya serien impressionants i per fi podrien omplir el Camp Nou quan jugui Espanya.
Ja sé que ni ens escolten ni, evidentment, ens llegeixen. Però jo ho dic igualment: Vull tenir la MEVA selecció, vull sentir-me representat, vull cridar amb totes les forces quan marqui un gol la meva selecció, vull anar a tirar petards o donar un tomb amb el cotxe amb l'estelada onejant al vent.

La Força de les arrels

Fa uns dies vaig anar a Patum. Hi vaig anar amb gent d'allà, berguedans de pro que sentien la festa a dins les venes, que s'hi implicaven, que m'ho explicaven tot perquè ho entengués, perquè pogués arribar a sentir el mateix que ells. Ho van intentar tot; em van fer saltar al costat dels plens, als tirabols, ballar, cantar,....etc. Vaig poder viure la festa de la forma autèntica, però no podré dir mai que la vaig sentir com ells. Ells ho van intentar i jo també. Va ser genial i no ho oblidaré mai, però no era la "meva" festa. Malgrat tot era un pixapí, disfressat però un pixapí.

I em va fer pensar. Vaig pensar en què si aquella no era la "meva", quina ho era?? i de cop s'em va aclarir el cap, no en vaig tenir cap dubte. Quina és la festa que sento com a meva, en la que hi participo, en la que m'emociono, en la que sé què passa a cada moment, com va tot, quins balls hi ha i perquè són allà? ni la de Terrassa (no sé ni què hi ha), ni la de Girona (per molts anys que hi hagi estat ha estat com una orgia, només hi he viscut les tajes) ni la de Saldes (l'any passat era el primer i encara no m'hi sento prou). La meva festa, la meva gent, la meva ciutat. Tant si m'agrada com si no és Vilafranca. La meva Vila. Hi vaig arribar de petit i segurament per això, per ser de fora, per ser de ciutat, m'ha costat molt integrar-m'hi. Poc a poc ho he anat aconseguint, però no ho hagués pogut fer sense la meva gent. La gent de Vila. De la que molts cops em queixo perquè els costa molt sortir d'allà. I és que no sé si és que hi estan molt bé o que els fa mandra, però el cert és que a mi se'm queda petit. Noto com una pressió al pit que només puc alleujar fent alguna cosa diferent, sortint de la Vila.

Gràcies o millor dit per culpa d'una conversa de tajats amb un bon amic que no té prou collons per dir les coses tot fent un cafè sense anar tajats (amb carinyo ehh) em vaig adonar que no son ells. Que soc jo. Ells són així i els haig d'acceptar tal com son, si no en tinc prou el problema és meu. Però el què us demano és que si veieu que no en tinc prou i que necessito aire, i que si el busco fora de Vila, entengueu-ho.
Ara ja he fet l'últim pas, ja soc de Vila del tot. M'he tirat a la piscina, m'hi he comprat un pis. M'agrada viure aquí, m'agrada la vila, m'agrada la gent. Però no soc com vosaltres, no seré mai del tot d'aquí. Soc de ciutat i malgrat no m'agradi gens de tant en tant la necessito. Necessito alguna cosa més, necessito viure.

Això va per vosaltres, perquè m'entengueu algun dia, perquè m'accepteu tal com soc. Jo ho he fet amb vosaltres, m'ha costat però ho he fet. gràcies nanus.