no faré més comentaris

Daniel Cirera fa una estona al Minoria Absoluta quan li pregunten per la seva relació amb la direcció nacional: " jo ja porto molts anys en aquest negoci". Negoci?

Paranoia mundial

Avui mirant les notícies surt primer el Chàvez amenaçant com un dictador d’èpoques passades “que si volen guerra tindran guerra”. Mentrestant està pendent d’aprovar un “referèndum” (li poso cometes perquè no em crec gens que sigui democràtic) on proposa que pugui ser elegit indefinidament i adquireixi més control sobre els mitjans d’informació. Això sona una mica dictatorial, però potser és una impressió meva. Per altra part en Bush reuneix en una cimera als caps d’estat d’Israel i Palestina en la qual tothom està d’acord que no servirà de res i que està orquestrada per ell mateix per a poder ser recordat per alguna cosa més que per la guerra d’Irak. Mentrestant a la franja es construeix una carretera amb un mur al mig; la meitat per israelians i l’altra per a Palestins. També mor algun civil palestí dit de passada.

I aquí què passa? Doncs res! De fet passen moltes coses però ningú fa res. Els atacs en contra els Catalans i Catalanes segueixen, sobre la nostra llengua, sobre la nostra cultura i sobretot atacs a la nostra intel·ligència. El bipartidisme d’espanya produeix que en vistes d’eleccions els dos partits majoritaris es dediquin a difamar-se mútuament sense proposar ni explicar res del què volen fer o a proposar mesures inviables que si sortissin elegits no seria possible complir. Fa poc en un atac feixista va morir un noi. Es van convocar manifestacions que ja sabem com van acabar, i que no van servir de gaire ja que les institucions resten importància a l’incident. Es preocupen més per la sentència de la crema de fotos o de les injúries a la corona, que a la resta d’espanya es veu que preocupen més. Podria seguir explicant les coses que m’indignen però em sembla que ja sabeu de què va. El fet és que actualment estic llegint la biografia d’en Gerry Adams (que recomano ferventment tant si s’hi està d’acord com no per a poder entendre millor el conflicte nord-irlandès) i els fets dels anys 50 i 60 m’estan recordant al què ara estem passant aquí. L’intent d’oprimir una minoria, el passotisme de “l’estat”,...etc. Només és una sensació d’un paral·lelisme perillós. Aquí queda.

No amaguis la llengua

Fa dies que no escric. No per falta de temps (que segurament també) o per falta d’esdeveniments que mereixin ser comentats. Segurament és per la falta de sorpresa que em produeixen les diferents “actuacions” recents. He restat immune al teatre entre el Rei i en Chàvez, ho trobava una pallassada més en un món ple d’actors còmics frustrats. També he vist amb certa distància el caos absolut de Renfe rodalies. Indignat si, però també indiferent. La indiferència que produeix el costum. La reiteració d’errors, acusacions mútues, joc polític i utilització del patiment dels ciutadans que han perdut hores de feina o fins hi tot la mateixa feina per culpa de la incompetència de la tristament ja famosa Magdalena, ha fet que m’ho miri tot com aquell qui va al cine o al teatre i s’indigna perquè no acaba com ell hauria esperat o perquè els protagonistes no acaben junts al final. Han aconseguit això tots plegats. Em recorda a una cosa que em van ensenyar a història a l’institut: la vaga japonesa. Consistia en produir molt més del què es feia de manera que hi havia una acumulació d’estocs i l’empresari havia de reduir preus, perdent així diners. Doncs això és el què estan fent; bombardejar-nos a incompetències des de ja fa temps. Ja no recordo per on van començar, però la cosa va continuar amb l’apagada de Barcelona, l’AVE per la Sagrada Família, els trens de Renfe i els diferents forats (quants n’hi ha ja? 14? ) i suposo que seguiran per aquest camí. Perquè els hi funciona. Perquè la gent ho accepta i no protesta.

Però l’última almenys jo ja no l’accepto. El senyor (per dir-li d’alguna manera) Rajoy ha començat de ple la seva campanya electoral prometent reducció d’impostos pels joves, habitatge,....etc (però no era de dretes aquest??), i sense que es noti gaire també ha promès una defensa aferrissada de la llengua Castellana. Ha dit que garantirà que un “espanyol” que té la gran sort de parlar la segona llengua amb més usuaris del món pugui utilitzar-la dins el seu propi país. Evidentment es referia a Catalunya on segons ell i a certs documentals tendenciosos sobre els que ja vaig escriure no es pot parlar Castellà i aquesta llengua contra la que no tinc res en contra (tant sols que no és la meva) està en greu perill. Segueixo recomanant-li que vingui a Barcelona i el coll...... . Ups em traeix el subconscient. Doncs això que quan més ens agredeixin més defensarem la nostra llengua i la nostra cultura ja que és aquesta la que està en greu perill amb polítiques com la seva. Jo la seguiré utilitzant i defensant. M’estimo la meva llengua.

Ja per acabar i com que veig que la ràbia no em deixa expressar de veritat el què sento, utilitzaré un fragment d’una cançó que ho descriu millor. Espero que no t’importi Cesk.

Cada cop que penso, cada cop que parlo,
cada cop que escric ho faig en català.
Cada somriure, cada mirada,
cada cop que estimo ho faig en català.

"I quin mal faig si dic que sóc independentista,
si jo de mal no en sé fer...
I si crido contra el vent i disparo amb les paraules,
i si parlo del meu poble i ressegueixo el bell paissatge,
i si canto els himnes de les nostres esperances,
fins el da que toquem amb les nostres mans
la nostra absoluta llibertat, i més...
I quin mal faig si dic que vull la independència?"

Enamorat....d’una ciutat!

Un cop han passat un parell de dies des de la tornada de Barrakes el temps ha tornat a córrer i la vida ja torna a ser més monòtona puc escriure més en fred els sentiments i sensacions que m’han passat pel cap aquests 9 dies.

Ha estat molt intens en la majoria d’aspectes importants almenys per a mi.

En primer lloc una cura d’amistat; no és que renegui ni molt menys de la gent de sempre, de la gent de Vila, tot el contrari; me’ls estimo moltissim i sempre que ho he necessitat han estat allà i ho agraeixo molt. Però des de que he tornat de Girona em noto diferent, trobo que tinc moltes ganes de fer coses rares, caòtiques, sorprenents, no planejades,...etc. En definitiva que em notava una mica engabiat a Vila i necessitava trencar aquestes cordes i tornar a ser lliure. I he estat lliure amb els amics, perquè hem fet el què hem volgut i quan ens ha donat la gana. Hem anat de festa cada dia, hem pillat tajes (alguns més que altres ehh), hem conegut a molta gent tan sols saludant-la, hem jugat a futbol en calçotets, hem fet sopars de molta gent i també més íntims i sobretot hem parlat molt i de qualsevol tema que ens passés pel cap. Gràcies a tots per aquesta setmana tan intensa: Xavi, Jordi, Kike, Pol, Alberto, Gerard, Albert.

També ha estat una cura d’autoestima personal. No entraré en detalls i sobretot no donaré noms perquè se’m podria enfadar gent. Les que ho han d’entendre ja ho faran.

Un altre dels aspectes importants pels que m’he sentit com a casa és per l’independentisme que transpira Girona per tots els seus porus. Ja no és el fet de cremar fotos o banderes (que van ser unes quantes), sinó pel fet de tenir plena consciència del país i de la llengua, de veure com TOTHOM està orgullós del seu país i ningú se n’amaga. Concerts plens de gent (el d’Obrint Pas va ser impressionant, Boikot, Fiasko,..etc), manifestacions multitudinàries, estelades per tot arreu i ben pocs conflictes amb l’altre bàndol senzillament perquè o no existeix o li fa por deixar-se veure.

Amb l’últim amb què m’he sentit bé és amb el retorn a la “meva” ciutat. M’estimo Vilafranca i sempre serà la meva terra, però Girona em porta el records més bons dels 5 millors anys de la meva vida. El pont de pedra, de ferro, de fusta. La rambla Llibertat, la plaça Catalunya, o la plaça independència. El Call jueu, la catedral, el barri vell, el parc del migdia, Montilivi, el castell de St. Miquel, les Muralles, la Devesa, Fontajau, i tants altres llocs que només recordar el què hi he passat ja sigui amb amics, amb amigues o amb alguna cosa més que amigues se’m posa la pell de gallina.

Vaig marxar de Girona fa un any i mig amb llàgrimes als ulls i la setmana passada al tornar-hi se’m van tornar a humitejar però aquest cop de felicitat. Vaig donar una oportunitat a tornar al meu poble amb la meva gent, però m’he adonat que jo ja no soc el mateix després de viure a Girona. Tinc més horitzons oberts i se’m fa petit el poble que abans semblava fet a mida. La gent és més tancada, un dilluns no et pots plantejar sortir al cine, teatre, prendre alguna cosa, perquè o no n’hi ha o la gent no està disposada a fer coses.

No vull que s’entengui que no m’estimo el meu poble o la meva gent, senzillament em falta alguna cosa que si que trobo a Girona.

Al final serà veritat que Girona m’enamora....