Senzillament fàcil

Fa uns dies escrivia que tornava a sentir-me bé. Vaig parlar amb un molt bon amic que està en una situació semblant a la meva però diguéssim que en un estadi anterior. Ell sempre havia tingut por de certes coses i li vaig preguntar perquè ara ja no. Em va sorprendre la resposta: “perquè és molt fàcil”.

Hi vaig estar pensant i aplicant-ho al meu propi cas i vaig veure que a mi em passava el mateix. Després d’endur-me alguna trompada important, havia agafat por i m’havia emmurallat els sentiments. Però recentment això ha canviat, sense adonar-me’n m’hi he anat trobant. I la veritat és que està essent molt fàcil. No hi ha complicacions ni coses rares. Només normalitat.

M’hi trobo bé, i m’ho passo genial, clar que fins ara havien estat tant sols caps de setmana de manera que no es podia valorar i era estrany no haver tingut absolutament cap problema. La setmana passada hi havia una prova de foc: marxàvem de viatge junts i sols. Serien 5 dies de viatge més 5 entre les festes de Nadal, i tant els viatges com les festes poden crear certes tensions. El viatge va anar rodat. Semblava impossible però tot va sortir clavat. Horaris, visites, una ciutat encantadora i sorprenent, un Hostel molt acollidor, veure guanyar la sisena copa del Barça amb un aficionat Hongarès que vam “acollir” perquè cridés el gol de Pedro (sense saber-ho pronunciar gaire) al costat nostre. Els banys termals a l’aire lliure, a -15º!! Van ser la nota diferencial, però la resta també va ser perfecte.

Ahir ho parlàvem entre somriures; “no pot ser que no tinguem conflictes!!” Sé que vindran, però també sé que els superarem sense grans problemes. He tornat a creure i a estimar, i no ho deixaré perdre.

Per tu .....

Pocs i mal avinguts

Ahir hi va haver la famosa consulta per a la independència de Catalunya. Va ser un dia intens, emocionant i esperançador. Per diferents motius no vaig poder votar, ja que es requeria empadronament certificat i al estar a Andorra, no el tinc. Aquest fet em va desesperar molt al principi, però avui, al veure les diferents reaccions, potser ho prefereixo.
Gràcies a la caverna mediàtica espanyolista, la consulta no va tenir el suport econòmic, logístic i informatiu dels diferents òrgans de l’administració pública, però tot i això la gent es va organitzar, van ser 18.000 voluntaris que van utilitzar el seu diumenge per ajudar en la causa.
Els resultats son clars: 30% de participació amb un 95% a favor del SÍ.
I aquí comença el merder: des de Madrid es diu que un 30% és un ridícul important i que això vol dir que Catalunya no vol la Independència. Però no havien dit que sortís el resultat que fos, no voldria dir absolutament res ja que no era vinculant??
Per l’altra part hi ha qui diu que ha estat un èxit acollonant tant per la participació com pel resultat. Evidentment estic més d’acord amb aquesta opció, però amb matisos:
En primer lloc ha estat una consulta PRIVADA i sense mitjans logístics dels diferents partits polítics, sense propaganda, amb urnes de cartró i amb voluntaris totalment desinteressats i no OBLIGATS però tot i això amb una il•lusió que ha superat totes les dificultats.
Mentre que a Espanya s’ha menyspreat la consulta, a la resta del món ha tingut una repercussió important, han enviat observadors internacionals i el què han observat els hi ha agradat, ja que s’ha permès votar als immigrants empadronats (fet que en principi anava en contra del resultat desitjat)així com també als joves majors de 16 anys. Per la resta del món ha estat un exemple de consulta cívica d’iniciativa privada.
Fins aquí ha estat un èxit. A partir de què es publiquen els resultats surten les diferents respostes, però no sorprenen les opinions divergents d’Espanya i Catalunya. El què m’ha sorprès ha estat l’enfrontament entre els dos caps visibles de la consulta, Alfons Lopez Tena (Osona Decideix), i Uriel Bertran (coordinadora nacional de la consulta popular). El primer ha declarat que, Osona apart, la consulta s’ha organitzat de forma deficient; mentre que el segon ha intentat posar pau. Sincerament m’entristeix que només un dia després d’un dels dies més importants pel nostre país, surtin els egos personals per sobre del què realment importa: seguir en aquesta línia i anar millorant mica en mica. Tard o d’hora ens hauran d’escoltar.
Per mi els resultats tenen diferents interpretacions. En primer lloc crec que ha votat molta gent que s’ha definit com a independentista pràctic, no ideològic. És aquell que mai havia volgut la independència, però que n’està fart de què ens ataquin constantment, ens retallin l’estatut o els nostres diners se’n vagin a la resta de l’estat espanyol mentre aquí hem de pagar els equipaments. Aquesta gent cada cop es fa sentir més i inclou el vot de l’immigrat entre d’altres.
Per altra part i molt a pesar meu no em crec una consulta amb un 95% a favor d’una opció, encara que sigui la meva. Crec que no s’ha pogut arribar prou a la gent, i que si bé és culpa dels partits partidaris del No que han fet campanya per l’abstenció, als que votem Sí ens ha de servir per interpretar els resultats en la seva justa mesura. Però tot i això tampoc es pot assegurar que el 70% restant voti pel No, ja que hi ha molta gent que no se l’ha creguda des del principi, i sobretot només podien votar 700.000 persones i en aquestes no es pot extrapolar el resultat obtingut; ni a favor, ni en contra.

En conclusió: trobo una gran iniciativa popular on el què s’ha demostrat és que el moviment independentista està molt viu, és capaç d’organitzar-se i de començar actuar amb agressivitat democràtica, mai física.

Visca Catalunya Lliure!!