gimnàs multicultural

Aquest no serà un escrit per recordar, ni especialment divertit, ni segurament té prou importància per la majoria com per posar-lo aquí, però és el meu blog. I a vegades hi escric coses trascendents, de política, de la llengua,...etc. Com d'altres vegades hi puc posar alguna cosa més domèstica que pel què sigui m'ha sobtat o senzillament m'ha vingut de gust esciure-la.
Ahir vaig anar al gimnàs més d'hora que de costum. Havia tingut un dia dur a la feina i necessitava desconectar urgentment. Em vaig posar l'mp3 i amb la companyia del Robe cantant, el fito, el Kutxi i alguns d'altres em vaig posar a pedalar a la bicicleta. Al cap de mitja hora tot suat vaig continuar com sempre amb unes sèries d'abdominals i després amb 15 min de rem. Com podeu veure serveix més per desconectar que no per fer un gran exercici, però és una forma de no pensar en res i arrivar relaxat a casa. Al anar al vestidor a rebre aquella dutxa recuperadora tant esperada, resulta que el vestidor on normalment vaig l'estaven netejant. Vaig anar a parar a un altre de molt més petit on senties les converses de tothom i et fixaves més en la gent. Al sortir de la dutxa vaig veure un nen al costat meu d'uns 5 anys (aprox) amb el seu pare. El nen parlava en català i jo havia donat per suposat que el pare també, però em vaig sorprendre força al sentir que el pare parlava en alemany. Davant seu s'hi va asseure un home que li feia bromes al nen en castellà. En el banc del costat hi havia un altre pack de pare i fill d'origen desconegut però que sonava a romanès. I al cap d'una estona va entrar un altre pare i fill rossos els dos que es comunicaven en anglès. Resulta que els fills respectius éren amics i feien algún tipus de curs de natació a aquella hora i hi anàven amb el pare. Els fills, entre ells, parlaven en català, però alhora de comunicar-se amb els seus progenitors ho feien un en alemany, l'altre en romanès i l'altre en anglès. De mentres l'home que feia bromes seguia jugant amb els nens.
Normalment em canviio ràpid per poder arrivar d'hora, però ahir em vaig entretindre una estona a mirar l'escena i a pensar en la diversitat que s'havia reunit allà en un moment, en què éren els pares i no les mares els que portaven els nens al curset, en que si volem ens podem entendre, i en què malgrat sigui molt poc a poc, anem avançant socialment.

Va ser una experiència quotidiana que em va fer reflexionar.

Tarragona Verda!!

Cap de setmana d'emocions. Cultura de moltes formes diferents. Amistat trobada i convivència sorprenent. Divendres concert a St. Boi de Zulu 9:30 en el marc de la multiculturalitat. Com sempre ho van donar tot i van fer vibrar el poc, però entregat públic que érem allà.

Dissabte Concertàs d'Extremoduro al Fòrum!! i durant les nombroses pauses necessàries pel Robe, a escoltar què feia el Barça contra l'Atlético. I va guanyar 6-1!!!
El concert va ser estrany, vaig perdre a la gent a les primeres de canvi i vaig estar deambulant sol durant una estona. Vaig disfrutar de la música i vaig conèixer molta gent. Al final vaig trobar a les nenes i vam sentir junts les últimes cançons. Especialment esperada "Ama y ensancha el alma". A tot això el Robe ja havia marxat, però igualment va ser un concertàs!!
Quedava l'última sessió per diumenge. Potser la menys esperada ja que la gent amb qui anava no son gaire de castells (ja els hi encomanaré). Hi havia el concurs de Tarragona!! Als altres suposo que els va servir d'excusa per passar la tarda de ressaca, però a mi i a algú altre que tenia una amiga entre els castellers de Sants, ens interessava. Ja a les dues primeres rondes es començava a intuïr que seria un altre monòleg dels verds, i malgrat ser verd fins a la medula, m'hagués agradat que per variar hi hagués una mica d'emoció. La vella ho va intentar, i els felicito pel segon lloc, però quan Vilafranca va fer la torre neta ja no hi va haver color. En una mica de vacilada pròpia dels nostres van fer el 4/9 net en 4a ronda, que malgrat pogués semblar una xuleria (el concurs ja estava guanyat) va servir per veure un gran castell. Per últim felicitar una nova colla de 9: Felicitats Castellers de Sants!!

En resum alegria per tot el cap de setmana, tarragona segueix sent verda però espero que d'aquí 2 anys hi hagi una mica més d'emoció, la Vella, la Jove, Capgrossos o Sants!! Doneu-nos una mica de canya!! Felicitats Verds!!

Desencallant......

Sembla ser que els últims aconteixements han fet adonar al nostre heroi que no es pot quedar més temps varat en aquest escull, que per molt bonic que sigui, és perillós quedar-hi atrapat ja que podria ser que no en sortís. Ajudat dels seus fidels mariners han posat tots els esforços en sortir-ne i sembla que mica en mica ho estan aconseguint. El problema és que quan sembla que se n'alliberin del tot, els apareix un altre banda de corall que els torna a embarrancar, però metre a metre van avançant cap a la llibertat. Està sent molt dur, una prova de foc ja que la tentació és deixar-ho córrer, deixar de lluitar i abandonar-ho tot. Però junts ho aconseguiran. El problema va ser que el capità es va entestar en passar per allà. Per orgull, per no acceptar una derrota, pel què fos. I fent-ho va deixar de banda les seves principals virtuts que tant l'havien ajudat a la vida. Potser algun dia podrà tornar a passar per allà i sortir-s'en.........o potser no, qui sap. El cert és que s'en recordarà sempre d'aquesta experiència i d'aquest escull. Tant bonic i tant perillós.

el vaixell varat en un escull

El capità del vaixell va veure una drecera que creia segura. Al final va resultar ser un escull de corall, molt bonic, però també molt perillós. El vaixell ha patit danys al casc, però sobretot en la moral. Està lluitant per sortir de l'atrapament i mica en mica ho està aconseguint, però encara ha passat massa poc temps per quedar alliberat del tot. El capità està frustat i decepcionat. Estava segur que aconseguiria passar i portar el vaixell a bon port. No para de pensar en la seva ingenuïtat. Per un cop a la vida va ser valent, es va llançar a l'aventura sense saber on aniria a parar, va prendre una decisió important i creu que s'ha equivocat. Però també sap (en el fons) que això el farà més fort. Té clar (o ho tindrà) que no pot tornar a tancar-se en la comoditat de les decisions amb l'èxit assegurat. Evidentment són més fàcils, però no ténen cap mena d'emoció, i la recompensa no és tant gran com quan un s'arrisca de veritat. Ara està abatut, però sobretot amb l'ajuda dels mariners s'en sortirà i qui sap si mai tornarà a passar pel mateix escull de corall i llavors trobarà el camí correcte..... ja es veurà.

Continuarà.....

canvi de rumb....

Sembla ser que s'apropen canvis. Canvis importants, segurament decisius en la vida ja siguin bons o dolents, canvis que fan por però que a la vegada són com una aventura nova que s'ha de descobrir. Canvis de mentalitat, del què era important i ara potser t'adones que no ho és tant, sobretot perquè d'altres no hi han donat mai aquesta importància. Canvis de prioritats en la vida, replantejar-les i tornar-les a ordenar. Com si fos un puzzle ja fet que quan el desfas i el tornes a fer no queda igual que abans. Canvis en la forma de ser, en potser no cal portar una cuirassa durant tant de temps, encara que faci por estar desprotegit, també és emocionant. Canvis en la família, teta passa-t'ho molt bé, et seguiré el Tour des de la clandestinitat literària.

Canvis en la mentalitat i la forma de pensar, s'ha acabat que ens prenguin el pèl. Toca anar a per totes, i anar-hi amb força i il·lusió. Perquè no pot ser que facin por els canvis. M'imagino un vaixell que tenia molt clar cap a quin port anava. De sobte queda atrapat en una tempesta que el fa anar d'una banda a l'altre. Amb penes i treballs aconsegueix sortir-ne, però llavors està desorientat. No sap quina direcció ha d'agafar, està perdut. Però de sobte el vigía crida "terra a la vista!!!" i el capità decideix aventurar-se cap a aquella nova terra que no sap què comportarà abans que seguir buscant inútilment el rumb perdut.

Per desgràcia encara no sé com acaba l'aventura, però seguiré escrivint......

dicotomia vermella

Avui ha jugat espanya, ha guanyat Rússia i ja està a la final. M'he sentit estrany. Evidentment el cor i els sentiments em fan odiar la selecció espanyola, però la meva passió pel futbol em feia voler que guanyés el millor equip, el que fa bon futbol. L'altre dia contra Itàlia ja em vaig començar a sentir així. No podia anar a favor d'Espanya, però tampoc a favor d'una selecció que no sap què és jugar a futbol, que basa el seu joc en únicament en destruir el del rival i en la permissivitat dels àrbitres.
I he estat pensant i semblava que el meu cervell es dividís en dos. Per acabar-ho d'adobar els jugadors no em produeixen tanta repulsa com els d'altres espanyes (exceptuant Ramos o Marchena). Llavors què és el què em fa odiar la selecció espanyola? Després de pensar-hi he arribat a la conclusió que el què odio realment és el què la "roja" representa. Banderes amb toros, àguiles, creus gammades,....etc. Disfresses de torero, guàrdies civils i pallassades vàries. Professionals del periodisme (ja sigui ràdio, televisió o premsa) que es tornen bojos i deixen de banda la seva enteresa, frases mítiques com la de Camacho al guanyar Itàlia als penals: "diós existe y es español" i tot el què representa de petards al carrer, bandalisme, hooliganisme. Jo ho resumiria en quillisme. Esperit anti-qualsevolquenosentilaselecció. No poden, no els entra al cap que algú no pugui sentir-se representat per aquesta selecció. Tampoc ho han intentat mai.

En definitiva, he arribat a la conclusió que si algun dia (que realment crec que si) aconseguim tenir la NOSTRA selecció no ens faria tanta ràbia l'altra. Crec que en un partit com el d'avui si per exemple Catalunya hagués quedat eliminada, segurament no hauria anat en contra espanya, ja que segurament hi jugarien jugadors del Barça (Iniesta?), exactament igual com anàvem amb Holanda quan hi jugaven molts jugadors del Barça. Evidentment els enfrontaments Espanya-Catalunya serien impressionants i per fi podrien omplir el Camp Nou quan jugui Espanya.
Ja sé que ni ens escolten ni, evidentment, ens llegeixen. Però jo ho dic igualment: Vull tenir la MEVA selecció, vull sentir-me representat, vull cridar amb totes les forces quan marqui un gol la meva selecció, vull anar a tirar petards o donar un tomb amb el cotxe amb l'estelada onejant al vent.

La Força de les arrels

Fa uns dies vaig anar a Patum. Hi vaig anar amb gent d'allà, berguedans de pro que sentien la festa a dins les venes, que s'hi implicaven, que m'ho explicaven tot perquè ho entengués, perquè pogués arribar a sentir el mateix que ells. Ho van intentar tot; em van fer saltar al costat dels plens, als tirabols, ballar, cantar,....etc. Vaig poder viure la festa de la forma autèntica, però no podré dir mai que la vaig sentir com ells. Ells ho van intentar i jo també. Va ser genial i no ho oblidaré mai, però no era la "meva" festa. Malgrat tot era un pixapí, disfressat però un pixapí.

I em va fer pensar. Vaig pensar en què si aquella no era la "meva", quina ho era?? i de cop s'em va aclarir el cap, no en vaig tenir cap dubte. Quina és la festa que sento com a meva, en la que hi participo, en la que m'emociono, en la que sé què passa a cada moment, com va tot, quins balls hi ha i perquè són allà? ni la de Terrassa (no sé ni què hi ha), ni la de Girona (per molts anys que hi hagi estat ha estat com una orgia, només hi he viscut les tajes) ni la de Saldes (l'any passat era el primer i encara no m'hi sento prou). La meva festa, la meva gent, la meva ciutat. Tant si m'agrada com si no és Vilafranca. La meva Vila. Hi vaig arribar de petit i segurament per això, per ser de fora, per ser de ciutat, m'ha costat molt integrar-m'hi. Poc a poc ho he anat aconseguint, però no ho hagués pogut fer sense la meva gent. La gent de Vila. De la que molts cops em queixo perquè els costa molt sortir d'allà. I és que no sé si és que hi estan molt bé o que els fa mandra, però el cert és que a mi se'm queda petit. Noto com una pressió al pit que només puc alleujar fent alguna cosa diferent, sortint de la Vila.

Gràcies o millor dit per culpa d'una conversa de tajats amb un bon amic que no té prou collons per dir les coses tot fent un cafè sense anar tajats (amb carinyo ehh) em vaig adonar que no son ells. Que soc jo. Ells són així i els haig d'acceptar tal com son, si no en tinc prou el problema és meu. Però el què us demano és que si veieu que no en tinc prou i que necessito aire, i que si el busco fora de Vila, entengueu-ho.
Ara ja he fet l'últim pas, ja soc de Vila del tot. M'he tirat a la piscina, m'hi he comprat un pis. M'agrada viure aquí, m'agrada la vila, m'agrada la gent. Però no soc com vosaltres, no seré mai del tot d'aquí. Soc de ciutat i malgrat no m'agradi gens de tant en tant la necessito. Necessito alguna cosa més, necessito viure.

Això va per vosaltres, perquè m'entengueu algun dia, perquè m'accepteu tal com soc. Jo ho he fet amb vosaltres, m'ha costat però ho he fet. gràcies nanus.

El país de la pandereta

Ja han passat les eleccions. I perquè no dir-ho, ja era hora!!! Entre tots han convertit aquestes eleccions en un circ. Uns que seguien amb les "dos líneas de investigación", amb la culpa es de ZP, amb "fue ETA", amb una política de crispació perquè sí,.....etc. Els altres amb "aprovaré....", "prometo.....", rebaixes de 400€, .....etc. En definitiva que no sé quin és pitjor i que tornàvem a estar en el mateix de sempre: vot útil? perquè realment? si ens han enfonsat, humiliat, enganyat i faltat al respecte, un altre cop. I pel què es veu ens els hem tornat a creure, i ens tornaran a enganyar. I per primer cop em trobava amb el dilema de què collons votar!!! No m'en crec a cap, no confio en cap principalment perquè no representen el meu país, perquè no el respecten i perquè només s'en recorden de nosaltres quan hi ha eleccions. Després de reflexionar-hi molt, i malgrat no m'agradi gens, no em fa res publicar aquí que vaig votar en blanc. Segurament pensareu que no serveix per gaire però hi he pensat molt. No puc, de veritat que m'he cansat de votar per gent que quan passen les eleccions s'obliden del què han dit que farien, del què han promès per Catalunya. Ja els hem donat els vots i llavors ja ens poden prendre l'aigua, els calers, la feina,...etc.
Ja n'hi ha prou!! Si ells passen de mi, jo passo d'ells!! Han convertit un dret democràtic en una pantomima que ningú es creu!
Ja paro d'escriure ja que m'encenc, a més estic veient Polònia i el més trist és que tot és veritat. Que el què ens sembla broma és el que realment passa. Acabo dient com ja he repetit molts cops que vull poder votar pel meu país, tot el demés no m'interessa perquè jo no els interesso a ells.

bullabesa d'idees

Doncs sí, necessito buidar idees. En plena campanya electoral ens segueixen venent fum. De moment seguint el programa del follonero "salvados por la campaña" que de moment està molt bé. Bàsicament se n'enfot dels polítics a la seva cara, es ven per uns i per altres, els promet coses,..etc o sigui el què porten fent ells ja fa temps.

Apart d'aquest apunt televisiu, l'altre dia vaig veure un reportatge on es deia que els recent llicenciats triguen de mitjana uns 5 anys en trobar la primera feina del què han estudiat, i molt més en començar a cobrar un sou digne (mil euros), cal dir que per a les noies encara és pitjor. També vaig veure una entrevista a un noi que estava treballant en una fàbrica i estudiant, i deia que no volia acabar la carrera perquè llavors el pujarien de categoria. El periodista li preguntava molt sorprès quin problema hi havia en això i ell li contestava sense immutar-se i com si fos el més normal del món que llavors cobraria molt menys. Jo mateix he tingut molta sort ja que estic treballant del què he estudiat i a sobre de responsable de departament. M'encanta la feina, cada dia és diferent, em permeten formar-me, aprenc cada dia,...etc en definitiva estic encantat, però estic "manant" a gent que cobra molt més que jo, que té moltes menys responsabilitats, que pot deixar de pensar en la feina quan acaba les 8 hores. No parem de sentir a les notícies com els nostres cervells més importants s'en van a d'altres països perquè cobren molt més i estan més valorats. No sé quina és la solució ni pretenc donar lliçons a ningú, però crec que una societat ha d'estar ben estructurada per a poder funcionar bé i si els que pensen i manen (que no sempre son una mateixa persona) estan menys valorats que els que han d'executar les ordres, no arribarem enlloc. No crec que els polítics tinguin cap interès en solucionar-ho , és per això que entre ofertes de 400€, contractes d'espanyolització per immigrants i d'altres tonteries es fa difícil l'elecció d'un candidat que ni li interesses, ni et representa ni t'entén.

NO A LA MAT

La Plataforma No a la MAT al Principat i el Col.lectiu No a la THT a la Catalunya Nord han engegat la campanya ATUREM LA MAT per recollir signatures
per Internet contra el projecte de construcció de la línia de molt alta tensió (MAT) entre França i Catalunya. Aquesta línia causarà danys irreversibles a àmplies zones de gran valor ecològic i paisatgístic, i no ha estat justificada en cap moment amb un estudi imparcial.

Aquí us deixo el link per firmar.

http://www.nomat.org/index.php?option=com_facileforms&Itemid=44&lang=ca-ES

LA VOSTRA SIGNATURA POT AJUDAR A ATURAR AQUEST PROJECTE!!

Moltes gràcies!!

VULL DECIDIR!!!

Fa temps que no escric. No per falta de ganes, tampoc per falta d'idees sobre les que escriure ja que últimament passen un munt de coses, tant en el pla personal com sobretot en el general. Política, esports, cultura,...etc. Moltes coses estan canviant al meu voltant. Les observo, les jutjo, n'opino, però no tinc temps d'escriure-hi. La vida al meu voltant passa a una velocitat vertiginosa i casi no tinc temps d'assaborir algun esdeveniment quan ja n'ha passat una altra.
Actualment estic vivint cada moment al màxim i els gaudeixo tots i cadascun d'ells. Gaudeixo dels màsters malgrat la feinada que em suposen: estar submergit durant la setmana en una rutina de feina-estudiar-entreno. Val la pena, val molt la pena poder estudiar el què t'agrada i la oportunitat d'ampliar encara més coneixements. Estava acostumat a estudiar tota la vida i ara no sabria estar sense la "obligació" de posar-m'hi una mica cada dia.
També hi ha el futbol, i una altra petita obligació d'anar a entreno tres cops per setmana i poder mantenir-me una mica en forma. Un grup molt maco que deu ser una espècie en extinció en un mon axarnegat com el del futbol. Evidentment tot això no em deixa gaire temps per fer massa coses.

Apart de la vida "privada" portem un temps amb una espècie de joc que podríem anomenar un "val tot" on els polítics ens estan oferint les segones rebaixes de nadal. 400 € per aquí, contracte d'immigració per allà,...etc. Estan convertint la política en un mercat i ens hi han posat pel mig. Ara es barallen per a veure qui ens fa la millor oferta pels nostres vots. Per una banda ens diuen que si guanyen, l'AVE no passarà per la sagrada família. Per l'altra prometen inversions impressionants en el nostre país.
Sincerament no em crec ni a uns ni a altres. M'he cansat de promeses que no es compleixen i de no pensar en la gent fins que no ens necessiten pel nostre vot.
He deixat de creure en el vot útil. L'únic útil per nosaltres és que ens deixin decidir a nosaltres cap a on volem anar d'una vegada. Que si ens equivoquem siguin els nostres errors, que si ens carreguem el territori sigui el nostre, que si sentim uns colors, una bandera, un himne sigui només el nostre. Deixeu-nos en pau d'una vegada. Estem farts d'haver de donar explicacions a tothom pels nostres actes i haver de pagar els impostos de mig espanya.
Estic cansat que decideixin per mi, Jo vull decidir!!