Crec que mai m’havien passat tantes coses en tant poc temps, és com estar en una muntanya russa creient que tard o d’hora descarrilarà ja que anem massa ràpid, però gràcies a uns quants pilars, la vagoneta es manté estable com una roca.
N’hi ha alguns que no es noten a simple vista, que per ser sincer els tinc una mica oblidats i es mereixerien tot el meu temps ja que sempre han estat allà, sòlids, constants. Un d’aquests ets tu, amb l’únic amb qui podem parlar mitjançant el blog d’un i altre, però que són coses que es queden aquí, que segurament no en parlarem cara a cara, perquè són nostres i perquè no cal. Ja ens entenem i ja sabem el què necessita l’altre.
Un altre ets tu, companya d’aquest viatge des de fa poc. Potser creies que seria un trajecte plàcid, i que et podries recolzar en mi sempre que et fes falta. Evidentment que pots, però per diferents circumstàncies he estat jo qui ha necessitat aquest recolzament. I sempre hi has estat. Sense que fos la teva “obligació” has tret ferro a problemes sense aparent solució, has fet oblidar mals tràngols tant sols amb un somriure, has fet que la setmana es redueixi a l’expectació de rebre un mail teu i a esperar amb ànsia el cap de setmana. No m’esperava aquesta sensació de felicitat plena, de què passi el què passi, junts podrem superar qualsevol cosa. Per tot això, gràcies.
N’hi ha d’altres que sempre hi són i sempre hi seran, alguns de més recents, altres que els sento des del primer dia, que intenten passar desapercebuts, però que quan realment fa falta es deixen notar perquè sàpiga que els tinc al meu costat.
És per això que per molts pals que rebi, em sento afortunat de tenir-vos.
