Paranoia mundial

Avui mirant les notícies surt primer el Chàvez amenaçant com un dictador d’èpoques passades “que si volen guerra tindran guerra”. Mentrestant està pendent d’aprovar un “referèndum” (li poso cometes perquè no em crec gens que sigui democràtic) on proposa que pugui ser elegit indefinidament i adquireixi més control sobre els mitjans d’informació. Això sona una mica dictatorial, però potser és una impressió meva. Per altra part en Bush reuneix en una cimera als caps d’estat d’Israel i Palestina en la qual tothom està d’acord que no servirà de res i que està orquestrada per ell mateix per a poder ser recordat per alguna cosa més que per la guerra d’Irak. Mentrestant a la franja es construeix una carretera amb un mur al mig; la meitat per israelians i l’altra per a Palestins. També mor algun civil palestí dit de passada.

I aquí què passa? Doncs res! De fet passen moltes coses però ningú fa res. Els atacs en contra els Catalans i Catalanes segueixen, sobre la nostra llengua, sobre la nostra cultura i sobretot atacs a la nostra intel·ligència. El bipartidisme d’espanya produeix que en vistes d’eleccions els dos partits majoritaris es dediquin a difamar-se mútuament sense proposar ni explicar res del què volen fer o a proposar mesures inviables que si sortissin elegits no seria possible complir. Fa poc en un atac feixista va morir un noi. Es van convocar manifestacions que ja sabem com van acabar, i que no van servir de gaire ja que les institucions resten importància a l’incident. Es preocupen més per la sentència de la crema de fotos o de les injúries a la corona, que a la resta d’espanya es veu que preocupen més. Podria seguir explicant les coses que m’indignen però em sembla que ja sabeu de què va. El fet és que actualment estic llegint la biografia d’en Gerry Adams (que recomano ferventment tant si s’hi està d’acord com no per a poder entendre millor el conflicte nord-irlandès) i els fets dels anys 50 i 60 m’estan recordant al què ara estem passant aquí. L’intent d’oprimir una minoria, el passotisme de “l’estat”,...etc. Només és una sensació d’un paral·lelisme perillós. Aquí queda.