Enamorat....d’una ciutat!

Un cop han passat un parell de dies des de la tornada de Barrakes el temps ha tornat a córrer i la vida ja torna a ser més monòtona puc escriure més en fred els sentiments i sensacions que m’han passat pel cap aquests 9 dies.

Ha estat molt intens en la majoria d’aspectes importants almenys per a mi.

En primer lloc una cura d’amistat; no és que renegui ni molt menys de la gent de sempre, de la gent de Vila, tot el contrari; me’ls estimo moltissim i sempre que ho he necessitat han estat allà i ho agraeixo molt. Però des de que he tornat de Girona em noto diferent, trobo que tinc moltes ganes de fer coses rares, caòtiques, sorprenents, no planejades,...etc. En definitiva que em notava una mica engabiat a Vila i necessitava trencar aquestes cordes i tornar a ser lliure. I he estat lliure amb els amics, perquè hem fet el què hem volgut i quan ens ha donat la gana. Hem anat de festa cada dia, hem pillat tajes (alguns més que altres ehh), hem conegut a molta gent tan sols saludant-la, hem jugat a futbol en calçotets, hem fet sopars de molta gent i també més íntims i sobretot hem parlat molt i de qualsevol tema que ens passés pel cap. Gràcies a tots per aquesta setmana tan intensa: Xavi, Jordi, Kike, Pol, Alberto, Gerard, Albert.

També ha estat una cura d’autoestima personal. No entraré en detalls i sobretot no donaré noms perquè se’m podria enfadar gent. Les que ho han d’entendre ja ho faran.

Un altre dels aspectes importants pels que m’he sentit com a casa és per l’independentisme que transpira Girona per tots els seus porus. Ja no és el fet de cremar fotos o banderes (que van ser unes quantes), sinó pel fet de tenir plena consciència del país i de la llengua, de veure com TOTHOM està orgullós del seu país i ningú se n’amaga. Concerts plens de gent (el d’Obrint Pas va ser impressionant, Boikot, Fiasko,..etc), manifestacions multitudinàries, estelades per tot arreu i ben pocs conflictes amb l’altre bàndol senzillament perquè o no existeix o li fa por deixar-se veure.

Amb l’últim amb què m’he sentit bé és amb el retorn a la “meva” ciutat. M’estimo Vilafranca i sempre serà la meva terra, però Girona em porta el records més bons dels 5 millors anys de la meva vida. El pont de pedra, de ferro, de fusta. La rambla Llibertat, la plaça Catalunya, o la plaça independència. El Call jueu, la catedral, el barri vell, el parc del migdia, Montilivi, el castell de St. Miquel, les Muralles, la Devesa, Fontajau, i tants altres llocs que només recordar el què hi he passat ja sigui amb amics, amb amigues o amb alguna cosa més que amigues se’m posa la pell de gallina.

Vaig marxar de Girona fa un any i mig amb llàgrimes als ulls i la setmana passada al tornar-hi se’m van tornar a humitejar però aquest cop de felicitat. Vaig donar una oportunitat a tornar al meu poble amb la meva gent, però m’he adonat que jo ja no soc el mateix després de viure a Girona. Tinc més horitzons oberts i se’m fa petit el poble que abans semblava fet a mida. La gent és més tancada, un dilluns no et pots plantejar sortir al cine, teatre, prendre alguna cosa, perquè o no n’hi ha o la gent no està disposada a fer coses.

No vull que s’entengui que no m’estimo el meu poble o la meva gent, senzillament em falta alguna cosa que si que trobo a Girona.

Al final serà veritat que Girona m’enamora....