Harto de no encontrar respuestas, decidí cambiar de preguntas............7/02/09, en un graffiti al costat del piso franco II, Calle Molinos nº.......(no m’en recordo, però per allà la hormiga), Granada.

Es pot anar tres cops a una ciutat i que cap d’ells sigui igual??
Es pot conèixer a algú en 8 mesos i que et doni la sensació que la coneixes de tota la vida? I no parlar-hi durant un temps i quan hi tornes et sembli que sigui la conversa tan sols interrompuda per un instant? Pots parlar amb aquesta persona de qualsevol tema sense sentir-te mai incòmode ni forçat ?
És possible fer un viatge surrealista, on tothom ve de llocs diferents, cap ha estudiat el mateix i on ningú s’assembla a cap altre en el caràcter. Del tirant a “pijo” al tirant a “hippie” o “punky” (depèn de com es miri) passant per tots els estats. És possible doncs fer aquest viatge i que no hi hagi CAP, absolutament CAP discussió ???

És normal que la que em veia com un niño “pijo” i jo a ella com una “punka” ara me l’estimi moltíssim?

No és estrany que en un viatge on al començar havíem de ser 10, al cap d’uns dies 8, 7, potser 6, o potser no, calla tu! Que al final serem 8!!
On dormirem? Tenim el check-in? A quina hora surt el bus cap a Girona? Osti!! Que falta mitja hora!! Corre, corre: imprimeix!! No pot ser!! Ara no hi ha fulls, tinta, l’impressora vol menjar-se tots els documents!! I per fi, sortim del “piso franco”.

Metro-bus-avió-bus i a Granà!! Ja hi som!! Busquem on dorm cadascú repartits entre el piso franco II (sense intentar igualar l’original), una casa típica Granaína (preciosa per cert) i un pis típic d’estudiants i oh sorpresa!! Estem els uns al costat dels altres!! No ho entenc!! Algú ho va fer expressament? Evidentment; NO!! Casualitats? No hi crec gaire.....

Encuriosits per la tradició “tapera” de la ciutat, decidim provar-la i veiem que el què ens havien dit no era de broma: canya i tapa (entrepà)= 1,5€ !! I nosaltres que som Catalans de soca-rel ho vam trobar fantàstic!! Potser no ens arruïnarem del tot!! (al final va ser que sí).

Era la primera nit i anàvem amb les piles carregades i amb moltes ganes de festa, després de voltar vam acabar a la “perra gorda” o com algú la va rebatejar “el perro apaleao”, on amb uns tequilas i una música més que decent ens vam animar de cop. Vam acabar a una disco de la qual no recordem el nom, però que en teoria era de reggae. Ens van enganyar: era de reggae........ton!! Al final va estar bé el lloc, ja que amb la ceba que portàvem.......alguna fins hi tot va fer amics.....momentanis ehh!! No havia vist mai un tio que després de què el marquessin per entrar, demostrés que realment anava borratxo i li barressin el pas!!Un cop al piso franco II, sorteig de llits: els nens al sofà, les reines als llits (de galán a tonto hay una línea muy fina,jejeje).

Segon dia, de trankis després de reventar-ho tot (el què podiem) la primera nit. Vam quedar amb algunes autòctones i ens van ensenyar racons màgics d'aquesta ciutat embruixada, amb unes vistes fantàstiques i també ens van deixar disfrutar d'una companyia encara millor. Anècdotes, records, bones estones passades amb elles en un viatge anterior,.... Se't va trobar a faltar nanu!!

Segurament em deixo molts moments, però no els puc comprimir tots en un simple escrit. La majoria son indescriptibles amb paraules, son sensacions, imatges o fins hi tot sons o olors que per un moment em tornen a la ciutat on per 5 dies hem somiat que la vida era així de fàcil.

El divendres a l'Alhambra, "momentazos"!! sobretot al trobar un gran personatge de Saldes a dalt de tot de la torre de la Vela. Acollonant!!
Moments per pensar i perdre's, per trepitjar tots els tolls d'aigua que hi havia, per escoltar en Washington Irving en Català, per fer les mateixes fotos un darrere l'altre,per posar-te els auriculars i estar "sol" enmig de tanta gent, i que els teus amics entenguin sense que els hi hagis d'explicar, que necessitaves un moment per tu.

A la tarda mal rotllo, mala notícia que segurament és l' única nota negativa del viatge, i en què dos inquilins del piso franco II van haver de marxar.
Vam intentar remuntar-ho però estava clar que no era la nit, ja que vam acabar al cascabel: una espècie d'antro on la concentració dels típics "personajes de bar" era molt superior a la normal. Si els que no vàreu venir ens sentiu a dir "...aquest és carne de cascabel..." ja sabeu de què va.

L'endemà de passeig per la ciutat, a la nit al sacromonte durant moooolta estona que es va fer molt curta. Jo sol acompanyat de 7 dones!! ja us ho podeu imaginar!!jejeje. Més tard vam trobar el famós bar al costat del cascabel, k estava bastant millor i on fins hi tot ens van posar l'estaca!!

Després del mal tràngol de perdre una part de l’expedició, ens vam quedar els altres dos "propietaris" del pis. Vam trobar a faltar els altres nens, el pis era buit, però va ser una nit maca. Rara de collons, però molt maca, deixem-ho aquí.

Un altre dia i un altra que s'ens en va (per obligacions professionals aquest cop). Ja només quedem 4 i haig de dir que les nenes em van tractar com un rei!! Era l'home de la casa!! En resum; que vaig acabar veient Fama.jajajaja. ja se sap, manen elles!!

diumenge de tranquis. Encara tristos perquè quedàvem pocs, però amb ganes d'aprofitar l´últim dia i farts de tapes vam acabar fent uns deliciosos espaghettis a la carbonara!! les últimes passejades melanconioses, comprar escriptures àrabs amb motiu de l'amistat, ja que aquesta podria ser la definició del viatge: AMISTAT.

Finalment viatge de tornada, emprenyador, trist i amb sotragada final. "Tranquila que aquestes turbulències són normals..." jajaja, no m'ho creia ni jo, però era el què s'havia de dir.


Com heu pogut comprovar no he trobat la majoria de respostes, així que les canviaré per una sola:

Perquè sou tant genials??




P.S.: No he volgut posar noms però evidentment tots teniu al cap els diferents moments. Els que he posat aquí han estat significatius per mi, alguns tonteries, d’altres més importants, cadascú tindrà els seus. Però ho he trobat una bona forma d’expressar-vos-ho, apart crec que els que no van poder venir s’en podran fer una petita idea, i sabran que els hem trobat a faltar. Ja sabeu, haurem de repetir un cop ens recuperem econòmicament i anímica.
Si voleu completar els vostres moments cap problema, els que em coneixeu bé sabeu que per païr les coses les necessito escriure i aquest blog és una petita illa en la que puc ser jo sense interferències, espero que no us sàpiga greu. No hi he volgut posar foto perquè crec que hi ha massa imatges que tots tenim al cap i cadascú ha de tenir la seva pròpia, no m'agradaria classificar el viatge amb una foto determinada.