Dies i nits d’amor i de guerra

Fa dies que no publico, però no vol dir que no escrigui, al contrari: últimament el meu cap bull de noves sensacions, tant bones com dolentes. El títol de l’article (agafat del títol d’una molt bona cançó de Cesc Freixas que parla de les dues vessants de les relacions) em permet expressar en un sol escrit dues de les coses més importants que m’han passat recentment. Diuen que a la vida tot es compensa.....

Dies de guerra

Fa poc vaig rebre una trucada que em va notificar el què de moment és la pitjor notícia que m’han donat fins ara. No la descriuré explícitament aquí en part perquè em costa molt, però també perquè l’objectiu del blog és desfogar-me i no escampar als quatre vents el què em passa. Estar lluny dels teus no ajuda gaire sincerament i és dur tant per uns com pels altres. M’he menjat molt el cap aquest dies, i el pitjor de tot ha estat parlar amb tu, veure’t derrotat, desesperat. Comprovar que algú a qui admires tant, qui ha estat sempre el teu Tòtem, qui t’ho ha ensenyat tot; de cop et parla trist, decepcionat amb el món per aquesta injustícia. S'em va caure el món als peus. A partir d’aquí, mica en mica les notícies han anat essent millors i entre això i estar tots units com sempre, sembla que ho anem remuntant. Crec que la decisió que has pres és la millor i que amb prudència però també amb optimisme: Tot sortirà bé........

Nits d’amor

Uns dies abans de la maleïda trucada m’encaminava un dijous cap a la capital, amb el cap fet un embolic i amb l’esperança que uns dies a la Mercè m’aclaríssin les idees. I collons si ho van fer!!

Va ser una nit rara, molt rara. Els aconteixements s’encadenàven i jo no sabia ben bé què passava, però no volia parar-m’hi a pensar. Vam tornar a viure a la teva ciutat el què ja haviem passat a la “nostra”, però aquest cop de forma diferent; més tranquils, amb més por perquè ja no tenim edat de fer tonteries, però amb la mateixa complicitat que abans. Sí, he dit por. Por que per una part ens fa anar amb peus de plom, però que també m’ha fet pensar-hi molt i al final decidir que ho vull provar. Sincerament nosé si ens portarà a algun lloc, però tampoc m’ho plantejo. Entenc les pors, a mi m’ha costat uns anys superar-la, però si he de lluitar pels dos, cap problema. Ja n’hem passat unes quantes i més que en vindran. A viure el dia a dia, però n’estic segur un altre cop que: Tot sortirà bé.......