Torno a escriure al blog perquè ho necessito. Perquè m’ha costat decidir-me a expressar sentiments, opinions i inquietuds públicament (fotolog apart), però algú em va donar l’empenta que necessitava en aquell moment i ara és com si m’ho fes a sobre.Avui he tornat a sortir a córrer, però ha estat diferent dels altres dies. M’he tornat a trobar amb els meus camins, amb les meves vinyes, amb el meu poble. Però avui la música de l’mp3 ha anat d’acord amb el ritme necessari de cada tram, però també amb el ritme que requerien els meus pensaments. En una hora he recorregut Vilafranca un altre cop i també m’he recorregut a mi mateix. Els esdeveniments d’aquest darrer any, d’aquests darrers dies i d’avui. M’estic tornant a sentir lliure un altre cop. Lliure per expressar-me, lliure per escriure tot el què sento, lliure per córrer més i més. I observar com s’està modificant la vila amb les grues imponents que s’aixequen per tot arreu impassibles davant la presència dels vianants que reclamen en silenci alguna illa verda enmig de tant formigó. I m’allunyo de la “civilització” pels camins de terra per a poder observar millor el meu poble i respirar una mica d’aire una miqueta més pur. Paro enmig del no res al costat de l’autopista i m’entretinc amb les olors que desprenen les vinyes. Torno per la carretera de Moja i me n’adono que queda ben poc per conquerir el poble veí, ja gairebé ens toquem, i ho reafirmo a l’endinsar-me al bosc de rotondes noves de trinca de la Girada on encara hi recordo la presència de vinyes no fa tants anys. Al mateix temps a l’mp3 sona el Cesk amb “el camí cap a nosaltres” i baixo el ritme. I penso en la lletra i en el seu significat per mi. Segueixo el meu camí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada