Personal i Intransferible

En el cap de setmana on semblava que tothom estava a Frankfurt jo vaig decidir marxar també, però més a prop....o potser més lluny. Necessitava evadir-me de tot, pensar molt però també estar hores sense fer-ho, donar-li voltes a moltes coses però de vegades en línia recta, acceptar els canvis...canviant.

Vaig marxar cap a Saldes (Berguedà), sense cobertura mòbil, sense internet, sense televisió (voluntàriament), però amb amics, converses, passejades, bolets (pocs), i també una mica de festa que sempre va bé.

Vam decidir pujar al refugi d’Estasén pel camí més llarg i amb més desnivell. S’hi podia arribar amb cotxe casi bé fins dalt, o també per altres “PR” més fàcils però la qüestió és marcar-se un repte una mica interessant, que valgui la pena aconseguir-lo malgrat de vegades pugui estar ple d’entrebancs.

Començo a necessitar pujar cada cap de setmana, com una droga que et va posseint poc a poc. Mica en mica vaig apreciant cada racó, cada arbre, cada roca.... però sobretot és la gent la que em fa sentir com a casa tot i haver acabat d’arribar.

En fi: pensaments embarbussats d’una tarda de diumenge que segurament no caldria penjar al blog però que el fer-ho m’ajuda a aclarir-los.